Nit de lluna plena

Catalunya és un país que crema. La majoria d’incendis són provocats pels humans arran de negligències. Què estem fent? Destruir terreny és condemnar la vida. Si hem d’avivar foc, fem-ho en la nostra essència. Les flames han de cremar dins dels nostres ulls, perquè no es pot viure a ulls clucs. Parafrasejant a Angela Davis hem d’actuar com si fos possible transformar radicalment el món. Cal ser contundents i penar tots els piròmans que maten part de la natura. Radical significa anar a l’arrel de les coses per rebel·lar-s’hi amb arguments. Per tant, endurim i modifiquem represàlies per a qui malmet, atès que cal arrancar arrels podrides perquè neixin arbres nous. De moment, el 21 de juny va emergir un nou solstici d’estiu i, així, hem donat oficialment la benvinguda a l’estiu astronòmic, perquè al juny, l’estiu no és lluny. I Sant Joan tampoc, festa Nacional dels Països Catalans. La nit del 23 celebrem la revetlla de Sant Joan i entre pólvora, coca de crema, fruita confitada, de llardons i cabell d’àngel, hi trobem la música i els somriures de la gent. Extremem precaucions amb el foc, i fem que hi hagi festa en lloc de llàgrimes calcinades en forma d’incendis. Fem que les converses dels vespres d’estiu siguin sospirs còsmics perquè els mots flueixin en la màxima esplendor. Cal preparar-nos per un nou capítol cremant col·loquis que esperonin a il·lusionar-nos per un nou demà, talment com si ens anéssim despullant a través de les paraules durant una nit de lluna plena.