Lleida
19 / 39° C (sol)
97% 26 km/h

24 juny 2019

Les dones i els llibres



Dins L’àvia parlava en silenci, com ho feia la Sireneta de Hans Christian Andersen. A Catalunya, fins que Carme Riera no es va atrevir a tornar-li la veu, la pel·lícula venia que era muda i que només tenia valor la seva cabellera pèl-roja. L’àvia era menuda en els ulls de les nétes i tenia poc més a explicar que els dissabtes de mercat i la pregària diària. Melodies canoses. Desconeixien, doncs, que la seva timidesa mostrava set parts naturals, la presó i la postguerra. Ignoraven haver xuclat poció de bruixot: les històries són les dels homes; les dones, fregall en mà, van netejant les rajoles de la cuina. Màrius Torres enviava cartes a Mahalta. Gabriel Ferrater estimava Helena Valentí. Carles Riba va viatjar fins a Súnion acompanyat de Clementina Arderiu, sempre cafetera en mà els diumenges de tertúlies literàries. Miquel Llor va nodrir de lletres Laura, en una altra ciutat de províncies, emboirada. Les antologies, les lliçons universitàries, els congressos internacionals i els premis de prestigi recullen els noms masculins: els homes que esculpeixen les dones, els homes que dominen les dones, els homes que parlen per les dones, els homes que s’obliden de les dones, els homes que escriuen les dones…  La tasca dels companys lletraferits és valuosa, però cal rellegir la història per escriure un nou relat on les lletres d’aquestes creadores (Valentí va deixar d’herència la seva traducció de literatura anglosaxona, Arderiu els seus poemes) ressonin més enllà d’anècdotes, on les obres d’aquelles que van lluitar s’elevi. Mercè Rodoreda és al cim i pica Colometa, Aloma, Teresa Goday i Cecília Ce i construeix referents amb la fusta dels arbres de La mort i la primavera. A Ponent, Maria Mercè Marçal, Teresa Pàmies i moltes altres.  Les dones i els llibres. En aquest esclat de primavera, un passeig per les llibreries és necessari. Les prestatgeries s’omplen de títols d’escriptores i poetes, de grans personatges femenins escrits per dones, dels gemecs d’un sexe que ara rebrota. Les novetats editorials –amb tots els recels que comporta la comercialització– bufen a favor d’un vent que despentina els cabells. Els més curts una bandera. Les dones escriuen, i la literatura és més justa. Caldrà ara tornar a aquelles àvies, les paraules de les quals es van ofegar a la terra. I també mirar aquelles dones, contemporànies, que escriuen històries amb els llapis a l’orella, però que no saben com agafar-lo. L’àvia no sabia llegir ni escriure. L’àvia no sabia com parlar. Nosaltres pensàvem que callava.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: