La Noia a la finestra, del pintor figuerenc-universal Salvador Dalí, mira com no envelleix, mentre el rellotge no es pot acabar la sorra. A fora dels porticons, la boira lleidatana juga a fet i amagar. No se sap si cobreix les coses o són elles qui es difuminen. Trenta dies després, encara queden cristalls de gebre a les ulleres, que encongides surten ara al carrer, amenaçades per un fred siberià. El Sol ha vençut després d’un combat de polsos, dit a dit, que ha durat més d’un mes. Però la Lluna és fidel i surt cada nit. La literatura eleva els adults que no dormen per les nits a la categoria de genis, encara que són, sobretot, herois, perquè el dolor de la fosca es cola pels intestins fins als pensaments. Quan es fa de nit, els nens es tapen i se’n van als somnis i els pares els escolten dormir al peu del llit. Si es desvetllen, els curen els malsons amb llavis al front i tiretes de conte amb final feliç. “Quan es mostra en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora”, els fills volen del niu i alcen les ales, que pesen pels petons. Però hi ha una ferida que mai no podran guarir. No cicatritza i la sang hi raja: quan la mare no hi sigui, qui els curarà les plomes?