Lleida
3/13° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

17 novembre 2019

Els conceptes de “llengua” i “dialecte”



Definir què és un “dialecte” no és una tasca senzilla, sinó tot el contrari, més tenint en compte l’ús actual –modern i recent– que es fa d’aquest mot. A més a més, la història de la literatura i de la llengua catalana, a Catalunya, està farcida de termes (patois, llengua llemosina) promoguts per la interferència ideològica. Dit d’una altra manera, per una voluntat política d’emprar denominacions despectives sobre la llengua que es poden resseguir llegint documents oficials, actes i decrets d’abans. Cal destriar les opinions i anar a buscar les fonts oficials per adonar-se’n.  En aquest marc, també hi ha presència d’una jerarquia lingüística, compartida amb dos conceptes més. Es tracta del terme d’“idiolecte” (manera de parlar individual en un moment determinat) i “llengua” (agrupació de dialectes afins). Després de llegir Joan Veny, es pot arribar a la conclusió que un dialecte és un sistema lingüístic menor, caracteritzat en l’espai i inclòs dins un sistema major anomenat llengua. 
I és resolt això quan sorgeixen preguntes com “Quan una determinada parla és una llengua autònoma o dialecte d’una altra?” o “Quan els dialectes pertanyen a la mateixa llengua o no?”. Es tracta de problemes taxonòmics i, per respondre aquestes qüestions, es poden trobar criteris dins la càrrega ideològica però també extrets de la lingüística. No existeix un criteri del tot objectiu, n’hi ha que són més científics, però cal tenir-los tots en compte. Per tant, el lingüista ha de posar damunt la taula els criteris objectius, el consens científic i el sentit comú, per damunt de tot, per elaborar unes bones conclusions.
Seguint la llengua, cal abordar també el concepte de l’“estàndard”. Podríem definir que és un dialecte més, però de caràcter formal, una varietat compartida. El català és una llengua que té molts dialectes i el dialecte central –com a mecanisme de poder– és el que esdevé referència. Catalans, valencians i mallorquins es poden entendre sense la llengua estàndard comuna. Quan diversos dialectes participen, en menor o major mesura, en l’estàndard, es pot parlar de policentrisme. 
I, per acabar, cal tenir en compte els territoris, i la gran diversitat política i administrativa que viu el català, amb presència a Catalunya, Andorra, Espanya, França i Itàlia i distribuït en cinc comunitats autònomes (Catalunya, Balears, País Valencià, Aragó i Múrcia). La seva gestió és difícil per aquesta divisió que, a més a més, provoca diferències d’estatus legal i models de llengua diferents. Cal saber-ho per poder parlar de llengua, per entendre-la com el que és, un patrimoni que cal cuidar i defensar. Sempre. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: