Lleida
10-21° C (pluja)
97% 26 km/h

14 octubre 2019

Veritats



Parlar de la transició espanyola és com obrir un meló. Cada cop que n’obres un, descobreixes una nova veritat sobre un període que va ser menys pacífic i modèlic que alguns ens van voler fer creure. Des de “La calle es mía!” (Fraga, 1976), passant pel “¡Quieto todo el mundo!” (Tejero, 1981) fins l’“¡A por ellos!” (policial i judicial, avui), han passat més de 40 anys i pocs canvis. La crosta del franquisme no marxa ni amb KH7. Una de les motxilles d’aquella transició chiripitiflàutica és la veritat imposada. Aquella que ningú gosa posar en dubte perquè el dictador ho ha sentenciat així. Una tara que afecta, avui en dia, bona part de la judicatura espanyola. És el cas, per exemple, dels jutges que construeixen relats sobre el que va passar el 20-S: la sentència està dictada. I per molt que els plantis davant una botella plena de raons, d’imatges explícites, de testimonis i de talls de veu que demostren que allò no va ser rebel·lió, la veritat no els importa. Els actors polítics la neguen, els mitjans la manipulen i al final ningú se la creu. I així és com hem arribat fins aquí: una democràcia amb peus de fang on els jutges imposen les seves veritats i ja ni es pregunten si la botella és mig buida o mig plena. Senzillament, es foten de tots nosaltres: “Quina botella?”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: