Lleida
-1 / 18° C (sol)
97% 26 km/h

17 febrer 2019

Confiança



Les catalanes i els catalans estem vivint aquests dies una situació de pressió política, de tensió mediàtica i assetjament judicial per impedir-nos que fem realitat els anhels de llibertat, progrés i democràcia amb els que volem projectar-nos cap a un futur millor.
Mentre nosaltres ens estem mantenint units com un sol poble, mostrant-nos pacífics i mobilitzant serenament la nostra societat, el govern de l’Estat ataca joves, adults i grans per intentar impedir que votem. Amb tot, hem respost als seus intents de dividir-nos i coaccionar-nos amb una nova oferta de diàleg, seguint reclamant una mediació que fa anys que demanem per dignitat, ja que no volem continuar formant part d’unes estructures corruptes, amb una decadència moral que ha mantingut el pitjor del franquisme, parapetant-se en el règim de l’any 1978.
La seva manera d’entendre com ha de funcionar la democràcia, la justícia i la societat actual xoquen frontalment i són impròpies del nostre tarannà modern, dialogant i obert al món. Tot just quan el president de Catalunya ha demostrat una intel·ligència política magistral, en ensenyar al món que, ens mirava amb atenció, si ens volem independitzar és per necessitat vital, per continuar existint com a nació amb valors, personalitat i ambició d’un futur millor per a les pròximes generacions, ells ens continuen volent fer-nos por i acusant-nos d’actuar unilateralment.
Amb tot, no cal ser gaire il·lustrat per adonar-se que la unilateralitat és el que practica el govern espanyol negant-se a dialogar, no volent acceptar cap tipus de mediació, imposant-nos com hem de viure i amenaçant-nos de forçar-nos a fer el que ells volen amb violència. Ells són els que ens prenen els nostres drets més fonamentals, ens pressionen a través de la raó de la força, aprofitant els poders econòmics, mediàtics i judicials per obligar-nos a rendir-nos, passant-se el respecte a la democràcia per l’arc del triomf.
Però malgrat les maniobres per espantar les grans empreses instal·lades a Catalunya, les amenaces d’empresonar els nostres governants i representants socials, de multar-los amb sancions milionàries i d’aplicar l’article 155 de la constitució, per prendre’ns la miqueta d’autonomia que ens han deixat, tenim un Govern de Catalunya i uns líders sobiranistes molt sensats.
Però que ningú s’enganyi, i els que em segueixen de tant en tant, o em coneixen una mica es poden imaginar que jo aquest darrer dimarts m’esperava poder celebrar ja la proclamació de la nostra independència. Desitjava amb gran delit poder sentir-me alliberat d’aquest jou feixuc que, per mi i per més de 2 milions de catalans, representa mantenir-nos lligats a Espanya, tot i ser conscient que tot plegat estava resultant massa fàcil.
Per això, analitzant-ho amb un mínim de seny, de seguida em vaig adonar que després de més 300 anys colonitzats, munyits econòmicament i sotmesos culturalment, l’Estat espanyol no ens deixaria marxar tan fàcilment, i que les pressions que exercia internacionalment ens podrien deixar aïllats durant massa temps, especialment per a una part del país que no pot resistir els primers mesos de dificultats que ens tocarà viure al principi si marxàvem enmig d’aquesta escalada de tensió que vivíem.
Estic convençut que, igual que els meus, els anhels de llibertat de la majoria de catalanes i catalans es mantenen intactes o amb major intensitat encara si fos possible, però també confio plenament en el president Carles Puigdemont, el seu govern i el seu entorn. Sé que no han arriscat tot el que han arriscat per ara fer-se enrere o deixar escapar aquesta oportunitat, però també tinc molt present que cal encertar el moment i la manera, que cal garantir-se els suports internacionals suficients per no saltar al buit ni haver de recular de seguida.
En definitiva, tinc confiança en ells per saber que no es conformaran en fer-nos gaudir de 15 minuts, 24 o 48 hores de llibertat, i en què quan actuïn en els pròxims dies, ho faran per garantir definitivament la independència que ja somiava el president Francesc Macià quan va afirmar que “s’acosta l’hora, infants de Catalunya, s’acosta l’hora, obrers intel·lectuals i obres manuals del camp i de la ciutat, s’acosta l’hora que aquest Parlament, format per catalans de pensa catalana, farà lleis també de pensa catalana i al mateix temps pensant en vosaltres”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: