Lleida
17-33° C (sol)
97% 26 km/h

16 juliol 2019

M. Rajoy hauria de dimitir



Abans que entrem en els festius nadalencs, he volgut compartir amb vostès aquesta petita anàlisi dels resultats de les darreres eleccions on l’independentisme ha sumat 105.000 vots al bon resultat que ja va treure el 2015, dels 230.000 nous electors més que han participat en aquestes eleccions, pel que ha tornat a guanyar-les amb una majoria absoluta molt sòlida, tot i l’històric 82% de participació i les falses creences sobre majories silencioses espanyolistes que normalment no participaven als comicis catalans. Per tant, la fórmula imposada per M. Rajoy per a dirimir el plebiscit, convocat per ell i amb les seves normes, a favor de l’aplicació de l’article 155 i en contra de la proclamació d’independència ha fracassat estrepitosament, fins al punt que tota la premsa internacional ha coincidit en identificar-lo com a rotund perdedor i ha ignorat el resultat de C’s.
M. Rajoy, en lloc de dimitir, com seria normal en qualsevol país democràtic del món, arran de la nova victòria independentista i la pèrdua de 8 diputats populars, la meitat del seu percentatge de vots, quedant amb un paper residual a Catalunya tot i governar Espanya, amb un escàs 4,24% com a darrera força i amb només 184 mil votants, l’indigne president de l’Estat ha fet pagar els plats trencats a qui fins ara havia estat el seu cap de gabinet, Jorge Moragas, considerat un dels màxims artífexs de l’estratègia del Partit Popular respecte a Catalunya i que deixa el seu lloc per anar a Nova York com ambaixador espanyol a l’ONU.
Però si entrem a valorar en detall en què ha consistit aquesta estratègia executada pel PP, amb la complicitat absoluta del PSOE, C’s, l’IBEX 35 i la caverna mediàtica espanyola, ens adonarem que, en lloc d’haver-se assegut a parlar amb el catalanisme, entenent el fort sentiment identitari, la voluntat d’autogovernar-se i les justes reivindicacions que feia Catalunya; van preferir quedar-se de braços plegats durant tots aquests anys, girant l’esquena a la realitat i a la majoria de la societat catalana.
Així, quan forçats per la determinació, la defensa dels drets democràtics i socials més bàsics i el massiu suport social creixent que ha tingut el sobiranisme, i que l’ha empès a seguir avançant en el full de ruta propi a mesura que l’Estat anava rebutjant, una vegada i una altra, aquest diàleg obert amb els seus representants, l’Estat ha volgut reaccionar, ho ha fet tard i molt malament.
Segurament han pensat que mentre el conflicte amb Catalunya seguís viu, no es prestava atenció als milers d’imputats per la corrupció sistèmica de totes les institucions on han governat els populars. Però la societat catalana ha rebutjat amplíssimament les prohibicions, la censura, les amenaces i el conjunt de la solució per a Catalunya que ha imposat el PP, a força de practicar la repressió i la violència sense miraments, propiciar un escenari de por amb anuncis catastrofistes i exagerats sobre marxes d’empreses i l’esfondrament de l’economia, aplicar l’article 155 amb la intervenció i el control absolut de les institucions catalanes, la dissolució del Parlament escollit pel poble i el cessament, empresonament i persecució judicial dels representants legítims del poble i dels líders de les entitats social, apel·lant a una teòrica violència que aquí tothom sap que no és certa.
Quina innocència la dels populars que van pensar que aquesta apocalipsi econòmica que no va espantar els americans per a votar a Donald Trump, tot i els auguris nefastos per a Wall Street si aquest accedia a la presidència dels EUA; ni als britànics que van recolzar el Brèxit, malgrat els avisos de l’aleshores primer ministre David Cameron sobre l’elevat cost per a les finances angleses de la sortida de la UE; en canvi sí que espantaria els ingenus catalans, sobretot si hi afegien cops de porra, presos polítics, exilis de governants i la suspensió de l’autogovern, i ens farien pensar que, com que ho diu la Constitució, Espanya és indivisible i la seva unitat sagrada.
Per sort, la societat catalana és més madura democràticament i està més informada que la majoria de l’espanyola, pel que en aquestes eleccions han recolzat per majoria l’estratègia independentista i la restitució del Govern legítim, apostant per la via bilateral de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, al mateix temps que li ha restat una part important de la força que el 2015 havia donat a la via unilateral de la CUP, tot i mantenir-li un paper imprescindible en el nou Parlament. Així, malgrat la simbòlica victòria de C’s a causa de la negativa d’ERC a repetir Junts pel Sí, convençuts de la seva victòria que no s’ha produït, també és evident que tot i els desmesurats mitjans econòmics gastats, el suport de les grans empreses, poders fàctics i mitjans de comunicació espanyols que ha tingut la candidatura d’Inés Arrimadas, la majoria de la societat catalana té clar que el que necessitem com a país són més drets democràtics per a totes i tots, salaris més justos, millors pensions i més oportunitats de progrés i benestar per a les persones que proposa el sobiranisme, i no les fórmules neoliberals econòmiques, canviar l’escola catalana per la castellana i la submissió total a Espanya com predica i proposa C’s, emparats en què són nous, encara tenen poca corrupció i semblen més moderats que molts dels inflamats líders del PP i del PSOE.
Així, el món dels comuns ha perdut 3 diputats i 44.000 vots, tot i l’augment de la participació, ja que la gent ja s’ha començat a adonar que darrere de la seva estratègia de no mullar-se, en realitat està fent costat per omissió a l’ofensiva uniformadora espanyola; i el PSC només ha pogut esgarrapar uns quants vots a ells i més els que ha pogut pescar de l’antiga Unió Democràtica, per acabar augmentant un diputat i gairebé 80.000 vots, respecte el 2015.
Per tant, ara que podem estar un xic més relaxats després de veure que continuen tenint a tocar la llibertat que ens portarà a gaudir d’un futur millor, només em queda desitjar-los que passin uns molts feliços dies de Nadal, en companyia dels seus sers estimats; alhora que voldria enviar una abraçada i tot l’escalf possible en aquests dies complicats per a les famílies i els amics de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn, als que amb els resultats de dijous la ciutadania també hem reclamat que volem a casa. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: