Lleida
20-40° C (sol)
97% 26 km/h

22 juliol 2019

Votar Puigdemont és votar llibertat



Tothom té clar que aquesta no és una campanya electoral normal, i tot i que l’objectiu immediat de les eleccions és escollir un nou Parlament del qual ha de sortir un nou Govern de la Generalitat de Catalunya, aquesta vegada votar serà una altra cosa, i som molts, cada dia més, els que volem que serveixin, sobretot, per restablir el govern del president Puigdemont que va cessar el PP, amb la complicitat del PSC-PSOE i de C’s, tot i no tenir competències específiques per fer-ho.
Així, per a mi i em consta que per molts dels nostres estimats lectors, aquesta serà la segona volta del referèndum, ja que anirem a votar amb els cops de porra policials del dia 1 d’octubre encara ben frescos a la memòria. Sabem que haurem d’exercir el sufragi mentre Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn segueixen a la presó, i Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Toni Comín i Lluís Puig, a l’exili. I encara que pugui semblar que Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs ja estan en llibertat, juntament amb Carme Forcadell, Ramona Barrufet, Lluís Corominas, Anna Simó i Lluís Guinó, que a ningú se li escapi que ho estan amb càrrecs i pendents de judici, el que vol dir que hi ha prohibicions i censures que afecten els seus drets fonamentals, com la llibertat d’expressió.
I que no és una campanya habitual, més enllà del fet que les eleccions les va convocar M. Rajoy, ho veiem també amb jutges i fiscals que s’inventen esclats de violència independentista al carrer, per justificar que segueixi l’empresonament dels pacífics líders socials de l’independentisme, del cap de llista que arrencava com a favorit o del conseller que va desarticular els terroristes de Barcelona i Cambrils en menys de 5 dies, mentre miren cap a una altra banda per no veure la violència impune de l’extrema dreta als carrers ni fer-la entrar a presó tot i estar condemnada com als assaltants de la llibreria Blanquerna. Igualment, aquests dies estem escoltant les desvergonyides declaracions de càrrecs del PP explicant les comoditats que tenen els presos polítics catalans a la presó, i les que tindran els exiliats quan tornin, al mateix temps que algun regidor socialista de Lleida frivolitza sobre “les vacances” del govern a l’exili.
Però si entrem a comparar la candidatura que encapçala el president Puigdemont amb la resta, de seguida ens adonarem que en l’univers dels candidats del tripartit unionista del 155, una vegada veuen com l’obstinada majoria independentista aguanta, trobem una Arrimadas que en assumir que no serà presidenta comença a perdre els papers i a voler ridiculitzar els independentistes; a Iceta ballant als mítings sense tenir en compte els presos polítics, o l’espoli de les obres de Sixena del Museu de Lleida que han contribuït a generar recolzant l’infame article 155; o a l’Albiol cridant “A por ellos” i tractant d’anormals els treballadors actuals de TV3.
En la teòrica equidistància trobem a Iglesias i Doménech culpant l’independentisme de portar “la faldilla massa curta”, provocant i despertant els impulsos més primaris dels feixistes; i per la banda independentista, observem una ERC que veient com després d’haver volgut anar sols es comença a desinflar en les enquestes en favor del legítim president Puigdemont, ja parla obertament de tornar a reeditar un nou tripartit d’esquerres i enterrar la independència fins vés a saber quant; i finalment una CUP que només parla d’unilateralitat i d’enfrontament obert amb l’Estat, però sense assumir cap risc directe.
Fruit de tot aquest panorama, les darreres enquestes ja indiquen que Carles Puigdemont segueix pujant i ja dobla de llarg Oriol Junqueras en les preferències com a president, fins i tot entre l’electorat independentista, amb uns gens menyspreables 38% de votants d’ERC i un 31,3% de cupaires que prefereixen mantenir Puigdemont de president. I tot això abans de saber-se el nyap jurídic espanyol que ha obligat l’Estat a retirar l’euroordre de detenció sobre el president i els consellers exiliats, sabent que la injustícia espanyola no passa la prova del cotó de la justícia europea, pel que podran continuar mantenint viva la flama de la dignitat de Catalunya al cor d’Europa. Precisament allí, aquest pont, la riuada groga de catalanes i catalans mobilitzats ha demostrat que, si les institucions europees continuen sense fer-hi res, el procés català ha arribat a Brussel·les per quedar-s’hi i convertir-se en una pedra a la sabata, en el recordatori permanent que les jurisdiccions estatals poden xocar amb els principis que van inspirar el naixement del projecte europeu.
Per tant, si votem amb intel·ligència, el pròxim 21-D estic convençut que podrem desplegar la república proclamada, i demostrarem que a Catalunya hi ha una majoria sobiranista que els partits del 155 han volgut silenciar amb la persecució del Govern i la intervenció de la Generalitat de Catalunya. En definitiva, ara no és hora de partidismes, sinó de recordar a l’Estat espanyol que qui mana a Catalunya són els catalans, i que no aconseguiran de manera il·legítima el que són incapaços d’obtenir democràticament, ja que les seves imposicions les deixem sense efecte quan ens posen una urna davant.
Per això, crec que votar Puigdemont és deixar clar que Rajoy no pot posar i treure presidents, alhora que enviaren un potent missatge al món: el poble de Catalunya fa costat al seu president. I permetin que avui acabi parafrasejant Barack Obama, recordant-los que “el perill que representa avui la nostra democràcia va molt més enllà de qualsevol arma, ja que representa la por del canvi”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: