Lleida
16/33° C (sol)
97% 26 km/h

7 juliol 2020

El silenci de Waikawa



Waikawa és una àrea solitària de pescadors al sud de l’illa meridional de Nova Zelanda, més pròxima a l’Antàrtida que no pas a l’equador, on la natura, com passa arreu del país, emet una llum com si recent li haguessin tret el precinte. Aquest fet s’explica pel baix índex de població de les dues illes: quatre milions i mig de persones en una extensió com la del Regne Unit. Un altre motiu és que el soroll i la petjada humana van arribar tard: els primers exploradors daten de finals del segle setze i la colonització britànica no va tenir lloc fins a mitjans del dinou. 

Un vespre de març, després de dinar, passejava al llarg de la badia Curio. El dia anterior m’hi havia banyat encerclat per un banc de dofins espontanis i juganers. La caminada em va dur a les relíquies mudes del que havia estat un bosc frondós fa cent vuitanta milions d’anys. L’onatge de la mar, ofegat pel vent, s’exhibia callat; un fenomen estrany donada la immensitat de l’horitzó.

Abans d’arribar-hi, a mà dreta, havia deixat una cabana de fusta i un vell que passava l’estona al portal. Ens vam saludar. Acte seguit vaig penedir-me de no haver intentat entaular conversa, així que de tornada vaig trucar a la porta. Es feia dir Bill. Era amant del Far West. Sobre la taula de la saleta apilava novel·les de pistolers i apatxes dibuixats a la coberta.

Uns revòlvers decoraven les parets i vora la butaca hi amagava un parell d’ampolles de licor més aviat buides. Em va explicar que vivia sol, que després de deixar la companyia aèria on treballava es va mudar a Waikawa i va engegar un bar de Fish&Chips. De tant en tant es veia amb algun dels fills, però no els trobava a faltar. Bill havia escollit aquell cul de món, deia, per compartir el silenci.  

Per què ens costa viure en silenci? Per què escollim encendre el televisor, la ràdio o llençar-nos a les xarxes socials abans que a la contemplació? Allunyar-se del silenci és, en bona mesura, una resposta per defugir la mort. I alhora, en paraules d’Enric Sòria, és, també, la desaparició del qui interroga. En algunes zones del planeta la quietud és un imperatiu que ocupa bona part del dia. Penso, per exemple, en en Bill, en les llars dels monjos als vessants dels temples de l’Himàlaia, o en el final de la jornada d’un carboner a la Lapònia.

El silenci els obliga a un viatge interior que condueix a l’apocalipsi, paraula amb dos significats, depenent del prisma.La cultura occidental, programada per interpretar el món exterior a partir dels fins a cinc sentits (malauradament no tothom pot gaudir d’aquests cinc sentits), percep l’apocalipsi com un estadi de guerra i destrucció que ens ha de dur al final dels dies.

Per a un altre tipus de fe, més propera a la introspecció, la paraula apocalipsi resulta fidel al seu origen grec: “apartar el vel”, o dit d’una altra manera, l’estat resultant de compartir el silenci que ens acosta a la veritat i ens ajuda a comprendre i acceptar què hem vingut a ser, per més vides que imaginem, tant se val si és la d’un ardit xèrif com la de qualsevol altra fantasia.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: