Lleida
9/22° C (vent)
97% 26 km/h

27 setembre 2020

La mirada



El concert no va ser res de l’altre món. Un format acústic amplifica les virtuts d’un grup o les detona. Tampoc hi van ajudar les normes, la correcta disposició a l’accés, la disciplina –preàmbul del càstig i factor aliè a la llibertat intrínseca en l’art– i els comentaris entre cançó i cançó. Tot plegat feia inoportú el lloc i el moment. Em sentia envoltat d’estranyesa, d’histèria, de desguassos que se’m bevien l’ànima. Escoltava converses amb l’esperança d’encoratjar-me. Però tret de la que havia mantingut una estona abans amb en Pere, a l’entrada, res de res: rumors que de cop i volta recobraven vida, un significat propi, misteriós.

Amb la Raquel, amb qui ens acompanyàvem, ens van fer seure al final, malgrat que les entrades no eren numerades i prop de l’escenari quedaven seients lliures. Em va doldre la insistència del públic demanant begudes a la Sofia, una amiga que treballa de cambrera a l’espai on tenia lloc el concert. Demanar amb petulància ens fa imbècils, absurds, com quan plou amb autèntica crueltat, fum i núvols baixos, ennegrint murs, i la gent de ciutat, acomodada al sofà, s’encapritxa d’una pizza a domicili.

La Sofia es movia amunt i avall, esvelta, entregada al somriure, perquè ella és així; no vaig beure res, i no vaig aconseguir distreure’m fins sonar les primeres notes i les primeres lletres. Així començava a acariciar la nit, rebaixant la sensibilitat a l’entorn i rendint-me a la familiaritat dels records, tot navegant d’una cançó a l’altra, tot repassant les vegades que les havíem escoltat plegats amb la Laia, que seia unes files més a l’esquerra amb les seves amigues. Als fans tant els feia vuit com vuitanta. Ho surfejaven tot. Massa.

En excés. M’avorreixen els excessos, perquè no són més que un assaig de l’ànsia per traspassar el declivi a tota llet, quan resulta que l’ample i llarg de l’univers resideix, precisament, entre la depressió i l’eufòria descontrolada.

Amb la música, com també ocorre amb el sexe i en bona part dels plaers, l’excitament, l’estímul, la febre són intensos si la corda que ens uneix als crescendos es manté tibada i, d’aquesta manera, poder decidir quan ancorar-se, saber reconèixer i poder absorbir-ne la plenitud. De no ser així la passió fuig desbocada i ens convertim en pobres mortals, en cors llebrers  sense més inèrcia que la del desig implacable. 

La realitat va tornar quan des de l’escenari algú va citar Gil de Biedma: si hagués acudit al concert, fet improbable, ja hauria escampat la boira fa estona, vaig pensar. Potser l’hauríem trobat al sortir, discret i fumant a les escales de l’església on vam seure. I llavors tot va succeir en cadena: la teva presència de puntetes, una conversa breu i, quan tot semblava a punt per poder ser oblidat, la mirada; un retorn a la calma, a la il·lusió d’una vida que permeti morir en pau, com el poeta diu que moren els que haurem estimat moltíssim. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: