Lleida
14/29° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 setembre 2020

La Sakura i les flors del cel



El vehicle que m’havia d’esperar a l’altra banda de la frontera terrestre amb Cambodja no hi era. Aquest fet va propiciar que arribés tard a Pakse (Laos), hores més tard del previst. Era fosc. El jove amb qui havia quedat per comprar-li la moto m’havia estat esperant pacient. El visat li caducava l’endemà i jo era la seva darrera oportunitat.  Me la vaig quedar una mica a contracor. Ja tenia nom. Es deia Sakura, com els cirerers en flor del Japó, potser per reforçar la condició nipona de la màquina. La Sakura m’acompanyaria al llarg de gairebé tres setmanes, temps just per travessar el país i arribar a Hanoi, Vietnam, per emprendre un vol a Manila. Havia estat restaurada vàries vegades, amb acabats de pintura de pot: el dipòsit de vermell i la resta, incloses les llantes, de color negre. Tenia quatre velocitats, un so discret i va resultar ser més fiable del que em pensava. Només tenia un punt feble: els amortidors, esgotats, no suportaven el pes de l’equipatge. 

Laos és un país allargat, bellíssim. Els camins detenen la natura, frondosa, a banda i banda, la qual lluita per recuperar el seu espai. Si refresqueu escenes de la saga Rambo amb Sylvester Stallone fet un ecce homo, ràpidament us fareu una composició del paisatge, perquè malgrat que l’ambientació de les pelis és la Guerra del Vietnam, bona part del rodatge va tenir lloc a Laos, que també va quedar fet un empastre, bombardejada a tort i a dret pels estatunidencs, els quals tampoc no van estalviar-se de perseguir i assassinar tot aquell o aquella sospitosa de col·laboracionisme amb el Viet Cong. D’això aviat farà cinquanta anys. I tot i així la gent accepta el llegat i afronta el dia a dia sense expectatives i contents de poder oferir del que disposen. Han après que la felicitat neix, però viu només si es comparteix.

Laos i la Sakura van ser el fil i l’agulla d’un fotimer d’anècdotes: travessar torrents amb les inevitables caigudes, traginar la moto serra amunt a pols (amb l’ajuda de 2 voluntaris) perquè la barca que la transportava riu amunt no va poder seguir, quedar-me sense benzina, dedicar set hores a un trajecte polsegós de setanta quilòmetres de muntanya russa, caure dalt baix d’una rampa d’un pam d’amplada que unia una altra barca i un pantalà mòbil… Però la que gairebé em porta a no explicar-ho va ser degut als amortidors.

La roda del darrere s’havia fet malbé. Aquella tarda els mecànics van tardar més del que preveien, fins al punt que vaig reprendre el viatge a l’hora foscant. El poble on tenia previst allotjar-me quedava a uns quaranta quilòmetres. Em va semblar que no eren tant i que, no obstant la carretera sense il·luminació, tardaria menys d’una hora. La nit era serena, de lluna vella suposo. Amb el pes, el far de la Sakura s’inclinava amunt i projectava llum a tan sols un o dos metres. I de cop i volta un volum insospitat al mig del trajecte. Una muntanya de grava d’unes obres sense senyalar. Impossible de sortejar. Vam volar, i les flors dels cirerers, dels Sakura, es van escampar pel cel. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: