Lleida
17/30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

1 juny 2020

Les primaveres d’’El Quadern Gris’



Un dels passatges que més em captiva d’El Quadern Gris és quan Pla fa referència a la buidor referint-se a l’olor inconcreta –i desagradable segons el seu parer– de l’interior d’una església. Aire respirat i tornat a respirar, diu. Hi fa referència al diari del vint-i-cinc de març de 1918, dilluns, l’endemà de diumenge de rams. Per tant, és probable que Pla hagués assistit a la missa tot i no mencionar-ho. 

Els homes de llavors –era una època en que les dones, malauradament, no pintaven gran cosa en pràcticament res– procuraven dissimular l’esperit tradicionalista tot i ser més natural en ells que no pas la condició republicana i liberal a la que s’havien compromés per inèrcia. Una contradicció flagrant, sens dubte. Però els pobles (encara ara) són la suma d’aquestes negacions que, inevitablement, desemboquen en un daltabaix emocional constant. Un dramatisme volgut perquè justifica la involució. 

Per això Gervasi, qui va ser propietari d’una de les tavernes més freqüentades del Palafrugell de principis del segle XX, s’emprenyava quan disculpaven que l’ajuntament, per qüestions d’urbanisme, li hagués enderrocat l’antic local per construir-ne un de nou: -S’ha de variar, els temps són uns altres... – li deien. I ell responia: –Variar? Variar què? Què és el que s’ha de variar? No podeu caminar d’ases que sou! Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa... 

És aquesta il·lusió, aquesta ànsia de llibertat que es reflecteix en els gestos la que Pla sabia caçar amb delicadesa. En fa referència constantment. I verifica que ja llavors, com ara, era difícil trobar-ho entre la gent, en les mirades.  I a pesar de la dificultat, el jove Pla s’entestava a escrutar a través dels ulls petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola –així és com se’ls va autoretratar–, per sobre el nas que es va rompre al caure daltabaix d’un pal relliscós quan va participar en una cucanya, encara i guanyar els dos pollastres del primer premi. 

En aquesta poesia de la mirada, Pla hi albira la solució a les hores amargues de qui es decanta cap al costat de la desesperança. Al fet de trobar-nos pel carrer i no tenir gran cosa a dir-nos fins fetes set o vuit passes, quan ens venen tot de coses al pensament i ens girem per comunicar-nos-les a crits, degut a la distància, de forma desendreçada i, cansats de no entendre’ns, ens emplacem a parlar-ne una altra estona.

Com quan ens assalta un enyor al que no fem cas, com no fem cas a les golfes que, a la primavera, fan olor de món caòtic, ple d’andròmines malmenades i heroïcitats que, temps enrere, ens van semblar intranscendents, però que ara, en aquest context de confinament, potser pagaríem per reviure a l’estil de qui escull el capítol d’una sèrie o una pel·lícula a la plataforma de continguts de torn. Una tarifa plana per als records, per si encara no ens ha quedat clar que la realitat sempre acaba superant la ficció. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: