Lleida
19/34° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

15 agost 2020

L’esperit d’Inhaca



Si demanéssim una foto de la casa on visc des d’un satèl·lit veuríem tres homes de pell torrada refent la teulada. Si ampliéssim l’abast de la mateixa foto, allunyant el zoom, al petit eixam que representa el barri hi podríem comptar unes quantes bastides i un parell de dotzenes d’operaris. Camions amunt i avall. Martells hidràulics. Eines escandaloses que tothora tallen peces... No és més que una mostra del que més temia una vegada s’acabés el malson del confinament: que el malson empitjorés.

No n’aprenem. El nivell de soroll d’aquests dies és terrible. L’eufòria diària de la gent, com per festejar el final de l’arrest domiciliari, em sembla espantós tenint en compte que el que hauríem de fer és ocupar-nos de la vigilància i la mancança de llibertats perenne que ens cau a sobre.

Com més va més ganes tinc d’aïllar-me. I com més ganes en tinc, més m’esgarrifa pensar que ja no em queda ni la darrera de les esperances que porto guardada a la màniga des de fa uns anys: a males, pensava, quan ja no pugui més, abans d’engegar-ho tot a fer punyetes, em mudaré a Inhaca. Hores d’ara, no em queda ni aquest consol.  

Quan hi vaig posar els peus –a Inhaca–, una illa davant la capital de Moçambic, Maputo, em va semblar que no es corresponia a les expectatives que m’havien venut. El trajecte, dins un pot de llauna a petar d’autòctons i curiosos, convidava a no perdre de vista els escassos salvavides.

Una vegada a la platja la percepció va millorar, i encara ho féu més practicant immersió lleugera entre els colors d’aquella porció de costa de l’ocèa Índic. Per sort va ser més tard, durant la visita a un petit centre d’interpretació de la fauna marina de la zona, que vaig saber que m’havia fet escorredís entre desenes d’espècies verinoses, algunes d’elles mortals i, algunes, encara més greu, invisibles per la seva condició camaleònica.

Però el millor de l’illa va ser –i espero que ho segueixi essent– el poblat, autèntic, accessible a través d’un camí estret i vegetació espessa, al centre del qual, a l’indret que vindria a ser la plaça, s’alça un bar a cor obert, de fusta, des d’on veus estendre’s el circ d’estrelles a mesura que cau la nit, sona bona música i dansen cossos de pells diverses.

La nit africana. L’origen. La quietud des d’on hem assentat els canvis interiors, lluny del malbaratat sentit de la proporció que ens assola. 

Ja torno a sentir els tres joves de pell torrada fent terrabastall d’objectes que rodolen pel sostre. Els gats s’han amagat sota els llençols. Veig que al passadís he deixat petjades de peus descalços sobre la pols que s’acumula degut a les obres.

Em sembla que els pujaré unes cerveses i els explicaré que són els protagonistes d’un article que parla de l’absència de quietud. Improvisarem un bar al cel obert, i al cap i a la fi, com que també som en una illa –de cases, però illa–, invocaré l’esperit d’Inhaca. Farem sonar bona música amb el mòbil i observarem que malgrat les circumstàncies, fa bon dia. Que ningú ho ha decidit, però fa bon dia. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: