Lleida
14/29° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 setembre 2020

Per algún motiu



Fa uns dies que de vegades se’m presenta el record del viatge a Cuba de fa deu o dotze anys. Potser ho fa la calor combinat amb aquest grau d’humitat tan elevat. El cas és que he decidit començar aquest article d’aquesta manera, sense saber on em portarà.  La perspectiva del record és cara al Malecón, a l’Havana, cap al tard, amb mitja ciutat asseguda al balcó del mar conversant i bevent llaunes de Bucanero o Cristal i part de l’altra meitat amuntegada en rogles davant del televisor d’alguna casa semi enrunada. Així passen, suposo encara, els vespres. La resta el gaudeixen dins la foscor d’una cantonada o en un matalàs de mala mort. Tant se val. El que importa és un motiu per honorar que són vius.  

El número de juliol i agost d’una de les revistes de distribució gratuïta de Menorca treu, en portada, una foto de Pau Donés. La llegenda o realitat que el mateix cantautor explica a l’autobiografia, conta que la Flaca era una jove mulata de l’Havana de qui es va enamorar. L’èxit de La Flaca, això va ser al 1996, em va atrapar al tall d’algun reng de presseguers, sota un sol de justícia.

Llavors el viatge a Cuba no era a cap travessa. I els estius als bancals, com passa amb els cubans del Malecón, era una experiència que procurava dignificar-ne les condicions, per exemple, el regalim de suor que baixava rovinós per la cama fins als Càmpings foradats a l’alçada del dit gros. Convenia matar hores, ja fos escoltant la ràdio o etzibant bestieses entre els companys. 

Aquell estiu havia fet setze anys i jo també em vaig enamorar d’un corall negre. Va ser el primer enamorament d’adolescència. Va passar a Almatret, en el context d’un torneig de futbol sala. Quan vaig veure la Marta una força descomunal em va vèncer. Amb setze anys però els recursos eren pocs, així que per aproximar-m’hi vaig tirar d’un còmplice. En aquest cas d’una còmplice: la seva cosina.

No recordo exactament on i com va ser, el cas és que la cosina em va venir a trobar per dir-me que amb la Marta no hi havia res a pelar i, molt hàbilment, s’ho va muntar per tal que m’acabés fixant en ella. L’any vinent la Marta va tornar.I aquesta vegada, en el mateix context del torneig, m’hi vaig llençar sense altres recursos. Com pots imaginar-te li vaig demanar què va fer que l’any anterior no m’hagués volgut, i quina va ser la sorpresa quan vaig assabentar-me que la cosina mai va arribar a transmetre-li el meu interès.

Almatret no era l’Havana, és clar. No hi havia Malecón, però sí Cal Metge. No hi havia Bodeguita del Medio, però sí l’Allà Radere. Tampoc hi havia Cienfuegos, ni Viñales, però hi havia les piscines, el bar La Plaça, els dipòsits i les escales del Sindicat. En definitiva, el que importava d’aquelles estones d’estiu era escapar quantes més vegades millor de la sensació de no poder ser grans. El que importava era un motiu per honorar que érem on érem i apreníem a estimar.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: