Lleida
17/30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

1 juny 2020

Pizzeria als afores de Hèlsinki



L’adreça de l’apartament de Hèlsinki era Harustie 7F. Una banalitat que vaig gravar amb foc a l’estona d’haver posat els peus, per primera vegada, en un supermercat finlandès. Enfonsat en la nostàlgia i aclaparat per una llengua irreconeixible, com a mínim, si et perds, vaig pensar, sàpigues on anar a raure. Hi vaig viure gairebé un any. El camí més ràpid de l’apartament al centre era el rodalies, un paisatge matinal a través de la finestra que convenia desentelar tot sovint.

La seqüència era curta, hipnòtica, de fotogrames grisos, en bucle, contrastant amb els taronges, grocs i vermells del mobiliari del vagó. S’hi estava a gust. Massa calor i tot si no et treies alguna peça que altra. La llum es fonia ràpidament a primera hora de la tarda i, per tant, el trajecte de tornada el feia de nit després d’haver pres una cervesa al BierBier –el nom de l’establiment conjuga a la perfecció el caràcter pràctic i avesat a l’alcohol dels nòrdics–.

Recordo sortir de l’estació i sentir tot d’apetències excepte la de tancar-me a l’apartament que compartia amb tres companys: un italià, que tots sabíem que tenia quaranta anys, encara que ell deia que en tenia trenta-pocs, un hongarès i un alemany de Frankfurt. Una drecera modificava el camí de l’estació fins al portal de casa i el transformava en tres o quatre cents metres en línia recta sobre la neu. Però tot sovint passava de llarg i m’allargava unes quantes passes més per endinsar-me en la solitud d’un local prefabricat al mig del parc urbà.

Es tractava d’una pizzeria amb només cinc o sis taules amuntegades que regentaven dos joves marroquís. El local alleujava l’ànima, l’alliberava de la gèlida atmosfera. Amb el temps n’he remarcat el veritable paper de llar. Ens vam fer amics, és clar. De vegades, en persones i certs moments de la vida, he trobat a faltar el símil del que els marroquís i la pizzeria van representar per mi en aquell context. Igual que el desesper del parroquià busca consol en el temple, igual que el nàufrag anhela la platja o el pagès un bri de garbinada en plena canícula. Però la solitud és franca i, si es busca, es troba més aviat del que un es pensa. A voltes desplau i rectificaries. És inútil. Una vegada obsequiada la jugular, et tornaràs com ella, sense remei. A més, tots els camins un moment o altre desplauen, i què. 

M’ha dut fins aquests records el fet d’haver escrit la paraula solitud al cercador. Com si es tractés d’un escorcoll a la rebotiga d’una galeria d’art, el cercador m’ha mostrat la pintura d’un artista que desconeixia: Nigel Van Wieck. L’obra, en concret: Q Train. Diuen que Van Wieck és la projecció del realisme d’Edward Hopper al segle XXI. Imitar és un camí lloable. Van Wieck no té referència a la Wikipèdia –als nostres temps la notorietat passa per l’absència–, i en l’única imatge que he trobat d’ell a la xarxa sembla penedit d’haver-se deixat retratar. Els seus quadres són deserts de colors on deixar caure la imaginació. I qui sap si, també, la mentida. Perquè la solitud, com la companyia, com una pizzeria als afores de Hèlsinki, és més desoladora quan s’imagina. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: