Lleida
20/37° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

9 juliol 2020

Quan els jardins feien olor d’orient



Com que no tinc gos ni canalla, aquests dies, salvant alguna excepció, els he passat tancat a casa. I res més providencial per a l’enginy que les prohibicions. Almenys és el meu cas. Així que d’una habitació n’he desmuntat l’escala que portava al traster, i l’he tornat a muntar davant la porta del compartiment exterior de la rentadora, el sostre del qual s’ha convertit en un petit terrat addicional amb vistes.

Allà m’he estirat alguns vespres a contemplar com s’imposava la nit i anaven apareixent les estrelles. Però tan sols ha estat un succedani del que més trobo a faltar a l’illa: dos amics i un paratge on, de vegades, sembla que hi reposi el món. 

Els dos amics són la Jina i el Jaume. El paratge, casa seva. Per edat, a tots dos se’ls considera població de risc i, com a conseqüència, fa setmanes que no ens veiem. Ens vam trobar, per primera vegada, a la recepció d’un establiment. La Jina va anar per feina.

Amb en Jaume la vam fer petar com si ens coneguéssim de sempre. I a mesura que s’anaven desplegant les anècdotes m’adonava que no eren personatges, diguem-ne, convencionals. Aquell primer encontre casual va ser el preàmbul. Des de llavors, converses n’han succeït desenes, bona part acompanyades dels colors del vi i els plats més fins que preparen de bon cor. 

Dins la calidesa de la llar, impregnada de bon gust gens exuberant, o sota un cel perfumat d’estiu i reminiscències salades a la pell. Mentre giraven, inclements, les agulles del temps, hem enraonat de llibres, de capítols de la història. Hem furgat en els records, hem redescobert la seva Menorca, la dels seixanta i setanta; una illa més autèntica, de quan els jardins feien olor d’orient. Hem escurat ampolles de ratafia viatjant entre postals i fotografies de Butan, de l’Índia, de les primeres petjades catalanes per l’Himàlaia.

D’ells he rebut savis consells. Consol, fins i tot, he rebut. A voltes els observo per comprendre què els ha dut a compartir aquests anys. La Jina, flor de maig, tan reservada i entregada a la minuciositat britànica. En Jaume, jocós, ara hortolà, ara fuster o artista. 

He arribat a la conclusió que la seva és una afinitat secreta, una carta de navegació antiga que penja d’un fil invisible i que es projecta, com un conjur, sobre el que estimen: la revolució permanent, les causes nobles i la generositat. Aviat ens tornarem a trobar. Quan així sigui, la Luka, una Border Collie que no es cansa mai de jugar, veurà el cotxe i correrà a rebre’m. 

I mica en mica, per un estrany encís, s’anirà acomplint aquella cançó que Moustaki acaronava: serà hora baixa. Estarem a gust. Somriurem contents. Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem. Sabrem dir-nos la fragilitat del temps. I tots els sons del jardí seran plaents, com les cançons dels seus grills i dels ocells. I lluny d’estar sols, tindrem molt menys fred. Na na na na...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: