Lleida
6/23° C (sol)
97% 26 km/h

1 novembre 2020

Que s'ensorri el futbol



Al mòbil m’arriba una última hora: Messi es queda. Una nova adversitat. No hi ha manera que la conjuntura es posi definitivament de cul i provoqui un femer monumental, de traca i mocador, perquè sóc dels que convinc amb determinat corrent que afirma que hem de sucumbir al col•lapse. Però no el que hem viscut fins ara amb el virus. No em serveix el daltabaix d’uns quants. No em serveix el malviure dels que encara no han cobrat l’erto, ni el neguit dels que són dins el sac de l’acomiadament massiu pel tancament d’una planta industrial, ni la pèssima temporada d’un pagès que va tirant, ni el que haurà de tancar l’hotelet. No. Aquestes realitats són futileses. Perquè mentre una part pugui aferrar-se a l’esperança, la resta, les víctimes de l’erto, de l’acomiadament, el pagès, l’hoteler viuen el desconsol, s’enfonsaran i tot seguirà igual per una llei de selecció artificial. I aquesta és la direcció oposada al canvi que ens havíem promès. Per aquest motiu m’agradaria que alguna circumstància ens situés a l’epicentre de l’angúnia. A tots. Una manera seria a partir d’un cataclisme. Per exemple, que el futbol, el que representa el futbol a dia d’avui, se n’anés a fer punyetes. Sí, ja se que algú dirà que el futbol ni li va ni li ve. Tant se val, que no es preocupi; l’efecte col•lateral seria tan bestial que se l’enduria per davant. 

Suposem doncs que s’ha acabat. Fi de cicle. Que el luxe dels estadis passa a disposició pública. El Camp Nou es transforma en un hort. Urbà, és clar. O en un teatre gegantí. Els de la tele i la ràdio s’encomanen als dramaturgs per omplir els continguts que ocupaven mig telenotícies. Estalviem en flagel•lades, com el gol d’Iniesta al Mundial i, per descomptat, en declaracions a l’estil “sí bueno, perdimos porque no ganamos” o “fue un gol de odontología” i estupideses per l’estil. Però sobretot, el que em faria feliç, seria assistir al final del circ del futbol infantil i juvenil: despatxar els pares i mares que enlairen consignes, raons, càntics i l’horterada màxima que suposa veure’ls baixar al terreny de joc a xutar penals amb la resta de la canalla per una raó de conciliació amb el fairplay incomprensible. 

I poc a poc, sense el futbol, potser començaríem a acceptar que de vegades la vida convida a rendir-se i no passa res. I ho podríem explicar a la canalla. I no caldria maldar per empényer-los a batallar darrere d’un objectiu, ni que sigui esfèric, a seguir bregant per créixer i desenvolupar-se contra la seva voluntat, personal i intransferible, la qual no coneixen perquè ningú se n’ha preocupat. Perquè sens dubte, el camí de defensar a capa i espasa els colors d’una samarreta, o els d’una bandera, implica aprendre a imitar les celebritats tronades dels mediàtics i res més. Limitar-se. Competir per tonteries. L’antítesi del context global: edificar egos de l’alçada d’un campanar i fomentar frustracions irreversibles. Fer jugar els nens i les nenes a ser professionals de la competició és fer-los perdre. Ras i curt. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: