Lleida
6/23° C (sol)
97% 26 km/h

1 novembre 2020

Sigues promiscu (o promíscua) o te’n penediràs



Ahir vaig retirar més tard del que és habitual. Un amic m’ha vingut a veure i vam fer les talúries tot conversant. El darrer capítol, que encetàvem als deu minuts, va ser el dels embolics sentimentals. I ja gairebé no ens hi vam moure. Instal·lats en la delícia d’una terrassa amb vistes al port, les crispetes de la xafarderia i els riures vessaven per la comissura de l’ampla nit. Ell és homosexual.

L’avantatge en promiscuïtat és una característica que li he envejat de vegades. Ara no tant, perquè com més grans ens fem més selectius ens tornem. També perquè ens venen ganes de fer endreça de qui hem viscut. I una darrera raó, perquè en la promiscuïtat els desenganys acostumen a superar els encerts, i ja no val qualsevol apetència. Aspirem a viure el joc en la seva plenitud. En cos i agudesa. I potser en l’esperit, no ho sé. 

Una vegada vam ser de nou al portal de casa, mentre buscava la clau dins la penombra, li vaig dir: –sents? És el televisor dels veïns–. El televisor dels veïns viu engegat tothora. M’acompanya a estones i es buida, com una deu inesgotable, a través de la finestra oberta. Al mig del carrer han fet cap una incomptable ristra de personatges i activitat clàssica de la pantalla: fargüests, pelis barates, romanticotes.

La veu eloqüent d’un presentador del parte. Concursants, aplaudiments, anuncis… Cada nit m’adormo amb aquest silenci impossible. Si per algun cas em desperto entre un son i l’altre, la tele continua emetent el murmuri incessant.

I quan sona el despertador, la remor encara hi és, persistent, fins que el tràfec del treball l’esborra unes hores. Els veïns són una parella de vellets entranyable. Al poc temps d’haver-me mudat, ella, un matí que ens vam creuar, em va aturar per dir-me: “no saps la il·lusió que em fa veure llum a la teva finestra. Feia temps que no hi vivia ningú”. Després es va presentar i va afegir que per qualsevol cosa que necessités…, etc. 

¿Com deu ser la vida de qui troba alleujament en veure llum a la finestra del veí de davant o té la necessitat de mantenir el televisor encés en bucle? 

Me’ls imagino en butaques separades, endormiscats, com si fossin objecte d’un ventríloc que s’entreté amb l’elocució dels seus somnis domesticats, tot esperant la trucada dels fills per poder creuar quatre tòpics amb els nets desagraïts i que arribi el diumenge per permetre’s un Bitter Kas. Aquest deu ser el seu capteniment. Passar l’existència buscant al defora senyals del viure per seguir tenint corda. Vet aquí el motiu, miserable, que els manté en dansa.

Per això dec haver anhelat la promiscuïtat mentre n’he tingut ocasió o ganes, perquè si mai he de passar pel tràngol que, innocents, viuen els veïns, com a mínim, d’amagat o no, segons em roti, pugui esplaiar-me tot evocant-vos a vosaltres, records del plaer indomable, feréstec i lliure, abandonat, per fi, prop de la butaca de qui m’acompanya. En pau, sense bellesa ni desig. Obert a acceptar que envellir, com diu el poeta, és l’únic argument de l’obra. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: