Lleida
17/32° C (sol)
97% 26 km/h

3 juliol 2020

Veure envellir



Aquest matí, al mateix temps que l’avió s’enlairava de l’aeroport de Maó creixia el delit per arribar al poble, Seròs. A Barcelona m’ha recollit ma germana. És la primera vegada que em ve a recollir algú a l’aeroport del Prat. I m’ha fet il·lusió. Me n’ha fet especialment que fos ella.

Amb ma germana hem teixit una complicitat que aprofundeix a mesura que ens fem grans. El que la fa profunda és comprovar que el nostre entorn envelleix i, a més a més, constatar que envelleix ràpid. Qui ho viu més de prop és ella, perquè viu al poble, perquè veu com s’esfondren els clixés d’un temps on el joc era cabdal, la llum saturada i l’entorn disposat a l’entusiasme. Ma germana lluita per no contagiar-se’n.

És una tasca que té un gravamen penós, sobretot si tenim en compte que aquesta banda del ponent segueix sota un dèficit secular de projecció per a la vida. Per mi, en canvi, que només apareixo pel poble de tant en tant, obviar-ho és fàcil, perquè aviat torno a les ocupacions del dia a dia en una illa en permanent primavera. Però per contra, quan vinc, el contrast és més accentuat. La decadència se’m fa més evident. Per exemple, un dels motius que m’ha dut al poble és recuperar un mas dels pares que fa temps que va caure en desús.

En qüestió d’anys –uns quants, és cert–, mentre la natura segueix al seu lloc i els fruiters degudament esporgats mostren, hores d’ara, un preàmbul de florada exuberant, el mas en qüestió no és el que era. No pas perquè hagi patit desperfectes, sinó perquè l’he vist petit i ombriu per tots costats.

L’entorn ha perdut la màgia. No se massa com definir la màgia a la que em vull referir. Només se que abans en tenia i ara no. He observat el pare com es bellugava d’un indret a l’altre, com ens mostrava el porxo que ell mateix havia alçat i que ha confessat no veure’s en cor de repetir.

Més tard he visitat un amic que supera els vuitanta anys. Fa quatre dies conservava el caràcter lluitador d’un pagès amb les expectatives de grandesa que pot oferir un poble. Avui he sabut que a estones mostra llacunes de memòria. I l’he vist trist i derrotat davant el televisor que mira amb desgana.

Poc després he passat pel carrer on acostumàvem a jugar a pilota amb els amics, bona part casats i amb canalla, i m’hauria agradat veure la capterrera com me la mirava llavors, com un mur gairebé infranquejable. En canvi avui no comprenc com la pilota no va fer cap més vegades a l’altra banda d’aquells pocs metres de paret de totxo.

El meu entorn envelleix. I reconec que aquest fet m’oprimeix perquè el canvi és frenètic. I desconec si és per diferenciar-me’n, per voluntat d’allunyar-me’n, o per temor a ser alcançat, que aquest envelliment em fa sentir vital. Però si he de ser franc, per estar més tranquil, preferiria que el trànsit de la vida s’ho endugués tot per endavant, definitivament, abans de viure-ho amb aquest principi d’angoixa que, sospito, tan sols ha manifestat els primers símptomes. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: