Lleida
7/21° C (boira i sol)
97% 26 km/h

29 octubre 2020

Les primaveres d’‘El quadern gris’ (I)



“8 de març (1918). Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família”. Així comença El quadern gris de Josep Pla, tot referenciant una realitat de confinament que, cent anys més tard, és estranyament propera.

Sempre fa bo estrenar-se amb Pla o rellegir-lo, et fa adonar que, malgrat la disposició humana a la petulància, el nostre món és, encara, “el caminar compassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja”. Seguim dins una “pobresa il·lusionada per les verdures tendres”, ni més, ni menys. Amb Pla un admet que la felicitat passa per comprendre que no hi ha grans misteris, que és millor desfer els nervis contemplant la vaguetat, acceptar les coses inconcretes i escoltar allò que ens han dit que no serveix per a res. El 26 d’abril de 1918, Josep Pla ens asseia a Can Batlle –una antiga taverna de Calella.

En aquell context, un senyor va demanar al mateix Pla què en sabia del fet que abans la gent es pensava que el sol girava al voltant de la Terra i que, més tard, es va descobrir que anava a l’inrevés . “Això és un fet, no es pot pas discutir”, va dir Pla. “Ah, sí...?” Va tornar-hi el subjecte. Llavors, la resposta del de Palafrugell, una mica esparverat, va ser contundent: “És clar, valga’m Déu!”. Tot i així, segons el meu parer, la clatellada va venir de part de l’altre bon home, potser no tan ignorant com aparentava, quan va reblar: “Bé, molt bé... però i què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla de totes aquestes ninyeries”. O com quan el seu company Joan B. Coromina, en una de les tertúlies al Porxo d’en Massot, on també solia participar el mateix Pla, va dir: “Com que sempre he estat pobre, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent”. I ho va rematar assegurant que no sentia que aquest fet li hagués fet perdre el temps.

“És cert. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles”, va respondre Frigola. Frigola era un home de caràcter bonhomiós, no pas com Gori, un altre personatge present a les tertúlies que tenia una manera més aviat hivernal d’entendre la primavera.

De la literatura de Pla, Gori deia que no era prou distingida, que no estava feta per a les estones en que no es té res a fer, perquè, assegurava: “La literatura serà sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat –i això que dic ara era més cert anys enrere que ara, perquè ara fan cinema– que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent”. Però Pla, als vint-i-un anys, ja transformava el costumisme en un exercici d’escriptura perenne.

La prova és que passa el temps i la seva literatura ens acosta a la cada vegada més necessària quietud, a la cada vegada més desitjada solitud, al picar dels martells a l’enclusa del ferrer, al xisclar de les orenetes, a l’hort admirablement cultivat, al camí obert entre argelagues, a la buidor que ens arrela de manera incomprensible a la delícia. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: