Lleida
15 / 35° C (sol)
97% 26 km/h

17 juny 2019

A la cacera de 'Monteperdido'



¿Què és necessari per cuinar una telesèrie fora de sèrie? Tres elements: una bona història, una bona història i una bona història, diria el cineasta Howard Hawks. Monteperdido, best-seller de Agustín Martínez sobre dues nenes desaparegudes que ha inspirat la sèrie de TVE1, pot atansar-s’hi. ¿Se’n va sortir d’enganxar-me? Havia llegit la novel·la i, per tant, l’efecte sorpresa, l’spoiler, estava més que cantat. Amb tot, ¿per què jo no faltava a la cita setmanal?..      
Que el mateix Agustín Martínez hagi estat coguionista i productor executiu (un showrunner?), no pot ser casualitat. Si per escriure un bon guió adaptat és necessari convertir les paraules impreses en imatges explícites, això potser ho domina l’autor murcià. ¡Només acumula 19 anys d’experiència a l’espatlles! Si hi afegim la subjectivitat dels directors manipulant els canvis dels guionistes, allò que havia imaginat llegint i el que veia, provocava un efecte d’estranyesa a la cacera de la impostura. També la llibertat d’improvisació que van permetre als actors (en dono fe, gairebé vaig actuar d’extra a la gravació) feien imprevisibles els resultats. Com sigui, res de nou sota el sol. ¿Quins encerts em van tenir de nassos a la pantalla durant vuit setmanes?.. 
Els primers: els audiovisuals. La imatge de la nena amb caputxa vermella caminant pel tètric bosc muntanyenc, em posava la pell de gallina intuint el llop. Aquesta volta de rosca al conte de Perrault, no per tòpica, era menys suggeridora. També vaig flipar amb els tons del relat: foscos, ombrívols i alhora enlluernadors, reblats per l’agressivitat que van extreure dels paisatges de Benasc. I, per adobar el misteri, el leivmotiv del cérvol estàtic al mig del camí. La banda sonora a càrrec del compositor d’Osca Juanjo Javierre i el grup gal Cocanha, expert en música occitana, evocant atàviques melodies del Pirineu, provocaven l’inquietant atmosfera que embolcalla les equívoques accions dels personatges...  
Quant el tractament formal, això: formalista. Malgrat tot, l’estratègia dramàtica funciona precisa: suggerint més que mostrant, movent-se entre l’ambigüitat i les falses expectatives, com correspon a un thriller psicològic que aborda el segrest infantil i la pederàstia. Van aconseguir que m’identifiqués amb Sara Campos, inspectora del cas, anant de bòlit per descobrir qui s’ha endut les nenes...
Acabo amb un avís als navegants que decideixin repescar la sèrie: el ritme prioritza endinsar-se en la tragèdia més que en l’acció. Si sembla lenta és perquè la gola s’ha assecat. És el que té rescatar Caputxetes Vermelles. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: