Lleida
6/21° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

25 octubre 2020

A la tardor, cauen les fulles i els bitxos



Just encetada la tardor, quan les fulles dansen l’ancestral ballet de la mort, al poble ens van caure al damunt un munt de bitxos malparits. Van recórrer la vall qual llampecs. Mira, tu! Ens creiem en una bombolla bombonera. Invulnerables. L’estar rodejats per muntanyes ajudava.

Des del inici de la pandèmia, el virus estava de vacances. El maleït, però, punxa bombolles i fa els cims. Protectors? I una merda de la muntanya, que sí que fa pudor. S’escola arreu cavalcada pels bitxos...

I, esclar, la punyetera por va fer acte de presència casa per casa. Ho delataven les mirades receloses i el distanciament forçat entre el veïnat. La cagarel·la destrueix complicitats i atia maledicències. Els murmuris inquisidors s’adreçaven a furgar qui s’havia endut els bitxos a sopar.

Aquestes xerrameques “sotto voce” servien per treure adrenalina, però la menguis era estèril quant a carregar el mort a algú. Pregunto: hi ha culpables en aquest contagi? Tots som víctimes? Muts i a la gàbia! Engabiats, doncs, tot esperant que el temporal víric amaini. Quin remei...

Després dels 10 dies claustrofòbics, el cos em demana anar a donar un tomb. En creuar el poble, el silenci talla l’aire i un calfred em ressegueix l’esquena lumbàlgica. Ningú no gosa treure el morro. M’ajusto la cremallera de la caçadora i m’adreço al bosc qual Diana caçadora, tònic miraculós contra dépres imposades. La tarda es gris i freda quan enfilo el camí que voreja el barranc del Remascaró.

La natura sembla aliar-se amb el malson que estic vivint. Senyoreja en dramàtic blanc i negre, bandejant policromies tardorals. Malgrat lui, el passeig m’estimula l’ensopida libido. Vagarejar durant hores, lliure de prejudicis, m’ajuda a mantenir el clitoresc cervellet ben despert i allunyat de morboses cabòries.

“La vida coincideix amb allò agrest. La presència de la natura no sotmesa a l’home, et renova”, que diu H. D. Thoreau. I afegeix, “L’esperança i el futur no estan en els jardins i els camps conreats, ni en els pobles ni en les ciutats, sinó en boscos primitius, gairebé inaccessibles”...

Reconfortada, giro cua. Trepitjo la catifa d’humus dels camins boscans que recuperen colors. Aleshores, entre els arbres, la veig. Una mascareta!? La seva presència em retorna bruscament de la bucòlica policromia al realista blanc i negre del confinament. Els bitxos! I ara què sir Thoreau?



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: