Lleida
8/20° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

29 febrer 2020

Assessors, l'altra plaga d'Egipte



Quan hi ha canvi polític degut a les eleccions erèctils, les administracions públiques canvien la pell com les serps. Govern, diputació, ajuntament, consell comarcal i altres embalums prou evanescents que paguem entre tots, es transformen en dissimulades agències de col·locació.

Aleshores és quan entren en escena els “càrrecs de confiança”, dia sí i altre també, ocupats per familiars, parents i/o amics seculars. Recordo que en ser preguntat l’ínclit Carod-Rovira, en aquell temps vicepresident de la Generalitat, perquè el seu germà havia estat nomenat ambaixador a París, el Carod gens carallot, ho va tenir clar: “qui millor que un germà?”.

Res a dir si no fos pel tuf nepotista del nomenament. Lleig, senyor Carod-Rovira, lleig. Altra cosa són els assessoraments que es donen portes endins de la llar. Els casolans, vaja. En els afers de casa i el treball, la millor assessora era la mare, això sí en l’ombra i desinteressadament. Parafrasejant Carod-Rovira, qui millor que una mare?..

Lluny de l’assessorament desinteressat i maternal, ara els assessors passen per caixa i són l’última moda en l’àmbit polític. En sentit estricte, un assessor és persona que assessora, que dóna consell a canvi d’un arrendament de sabers.

Els discursos, els actes, les aparicions als mitjans de comunicació i fins la forma de vestir, depenen de tots aquells que treballen rere el focus per definir i posar en marxa l’estratègia de partits i dirigents. Però, ¿donar consell et converteix en conseller?

Diuen que el totpoderós assessor àulic de la Moncloa, el calb Iván Redondo talla el bacallà més que la Calvo. O que el John Spencer, cap de gabinet a El ala oeste de la Casa Blanca. L’assessor és l’ombra inseparable (no com la de Peter Pan) del polític.

Si us topeu pel carrer amb el senyor alcalde de Lleida, fixeu-vos, “please”, amb l’ombra que du a l’esquerra. Ara que hi caic: l’alcalde Miquel Pueyo i l’ex-ídem Fèlix Larrosa s’estiren el monyo i el que calgui per un assessor de més. Són com nens. O reietons. Segons els erudits de la “res publica”, l’assessor és la versió plebea del “valido” de la cort.

¿Recorden el ‘conde-duque de Olivares’, aquell gentilhome que es beneficiava de l’amistat i de la confiança del monarca?... ¿Què passaria si els polítics acomiadessin l’eixam d’assessors que els rodegen? Probablement molts s’enfonsarien. Alguns, però, potser aconseguirien recuperar la confiança dels ciutadans i els escoltaríem. Hipocresies al marge, ¿quina és la guapa que no vol ser assessora? Ja ho sap, benvolgut alcalde Pueyo, “à votre service”. A manar i assessorar.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: