Lleida
-2/9° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

19 novembre 2019

Contradiccions d’una urbanita rebotada



Malgrat que sóc sociable, m’agraden els paratges solitaris. I allunyar-me de la gent. Per això, aquesta Setmana Santa, com que he deixat Lleida per passar uns dies tranquils a muntanya, quan arriba la marabunta d’urbanites emigro del poble que m’acull i viatjo per la Ribagorça aragonesa a l’encalç de pobles abandonats. No els trobo a la vall de Benasc. El turisme, les pistes d’esquí, la indústria agroalimentària autòctona, un mínim de serveis de guàrdia i una xarxa de carreteres que la creuen de punta a punta, amb ramals laterals, han salvat aquests Pirineus de la despoblació. ¿On són els pobles fantasmes? M’endinsaré en la vall del Isàbena a veure què passa...
Mentre recorro el que en queda dels pobles d’arrels medievals, Moréns, Raluy, Castrocit, Erolas, envaïts per heures, ombres, silenci i soledat, les cases em miren amb estranyesa. Diria que irades. Des que van deixar d’encendre les llars i d’acollir alegries i penes, les cases buides no estan per brocs turístics ni melancolies. Enutjades, em fan fora. Per poc unes teules em cauen a un pam del caparró. I fan bé. D’acord: heu estat històriques, però ara ja sou història. Millor deixar-les en pau. Respectar el seu silenci i no aclaparar-les amb nostàlgies de pa sucat amb oli. Amb tot, contradictòria que sóc, m’allunyo amb el cor encongit i em ve al cap la casa enrunada dels avis a la Freita, poblet del Pirineu lleidatà al peu del Cadí. Tot el que estimaven es va perdre amb la casa. La casa, les cases, si són idealitzades pel filtre de la memòria esdevenen una referència vital i emotiva de 10 graus a l’escala de Richter. Un vestigi on poder retornar. El seu abandó remet a la pèrdua de la mare, de la infantesa i de retruc de la pertinença a un territori. Ja estic mitificant. Sóc incorregible... 
Torno al poble de les vacances. Malgrat el turisme, el seu ritme és ben lluny de l’acceleració ciutadana. Tanmateix un paradís. Probablement no el definirien així els que viuen sota l’amenaça de l’Espanya buida que aquests dies estan revoltats i reclamen mesures polítiques urgents contra la despoblació. Els escolto perplexa. Si van deixar enrere l’arada i els ramats prioritzant el viure a ciutat, la despoblació era cosa cantada. Tot no és pot tenir. Ja sé que simplifico. ¿La solució passaria per donar igualtat d’oportunitats i serveis en totes les parts de territori i així es garantiria la llibertat d’elegir on vol viure cadascú? (M’ha sortit un altre “Brigadoon” idíl·lic!). Som-hi! Xissst! Però que no se n’assabentin els polítics. Són un genis trobant problemes



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: