Lleida
10-21° C (pluja)
97% 26 km/h

14 octubre 2019

El cinema (en) català fa figa



L’altre dia llegia la ressenya del Francesc Guillaumet (LA MAÑANA 11/2) que alerta sobre la caiguda lliure del cinema (en) català a la demarcació de Lleida. Números canten: l’any 2018 es van exhibir 462 pel·lícules i només 59 es van projectar en català, versió original, doblada o subtitulada. Pel que fa als espectadors, dels 548.845 que van passar per taquilla, només 26.072 van optar pel català. Si ho situem en percentatges, pel que respecta a les pel·lis, resulta un esquifit 12,77% del total, i pel que fa a espectadores i espectadors just si arriba al raquític 4,75% del conjunt. A més, Guillaumet té la valentia professional de comparar-ho amb l’any 2017. I la comparació, més que odiosa, és d’harakiri: en un any s’han perdut 29 títols i 25 mil espectadors! Davant d’aquest apocalíptic panorama cinematogràfic nostrat, l’esgrogueïda consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Laura Borràs, què diu?... Doncs la riallera Borràs (per cert, Laura, ¿de què dallonses te’n rius quan sempre rius?) es treu les puces de sobre: que si per llei s’han de passar el 50% dels films en català, heus aquí que la pèrfida Unió Europea ens diu que la normalització lingüística res té a veure amb el cinema, que “si quieres arroz, Catalina”.
La Laura Borràs admet, en una crisi de feblesa honesta, que el Govern català no disposa dels suficients recursos econòmics com per doblar el 50% de les pel·lícules que s’estrenen a la catalana pantalla. Llavors, ¿a què ve fer la Puta i la Ramoneta? Cal prioritzar, dirien els líders Lenin i Hitler: el cinema com a espectacular arma de propaganda intel·lectual massiva. Em venen al cap Doctor Zhivago de David Lean amb el guaperas Omar Sharif, i El triunfo de la voluntad de la nazi Leni Riefenstahl. Però la Borràs encara no havia nascut, ni deu tenir, encara, a dia d’avui, la seva bio-filmografia personal i intransferible. I és que una servidora, per aquestes punyeteries fílmiques, té memòria d’elefanta... Tampoc, però, no tot és culpa de la grimpadora Borràs. L’oportuna ressenya del Francesc Guillaumet i aquest Tarde, querido oportunista, pretenen posar el dit a la nafra. ¿On van els nacionalistes catalans quan van al cinema? Una de dues: o no són tan nacionalistes d’espardenya i barretina com aparenten, o és que mai en sa vida trepitgen una sala cinematogràfica. Obliden allò que canta Luis Eduardo Aute, “Cine, cine, cine. Que todo en la vida es cine y los sueños, cine son”... A tot això, pregunto, ¿per a què serveix l’autoanomenada Acadèmia del Cinema Català, presidida per la Isona Passola? 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: