Lleida
18/32° C (sol)
97% 26 km/h

12 agost 2020

El que espera desespera



Malgrat que estem en fase 2, seguim en temps d’espera forçada per a moure’ns lliurement. Desescalada asimètrica en diuen. ¿La cosa acabarà quan entrem a la fase 3? “Ya se verá. El virus sigue ahí”, augura el ministre Illa qui, fent honor al cognom, ens manté preventivament aïllats. Digueu-me misantropa o insolidària però no tinc cap dèria per sortir.

I que em perdonin els meus llibreters. Com també la perruquera, les boutiques i els restaurants que em recomponen durant l’any. Ja sé que els faig un flac favor, doncs les estan passant passen magres i si no consumim no engreixaran el calaix.

Però, ara com ara, no tinc ganes de moure’m del búnquer casolà. Por al contagi? Síndrome de la cabanya? Potser. Caminar i fruir de l’aire lliure sí que ho faig, però abans que posin els carrers. Així puc fer-ho sense mascareta perquè vaig més sola que la una. El que em genera rau-rau és que la ciutat recuperi el ritme i haver de sortejar cotxes, vianants i, el que es pitjor, les terrasses plenes de brètols cridaners...

Per mostra un botó. Només cal veure en els escassos bars que han obert la moguda que provoquen les penyes que aixopluguen. Fins se les ha de cridar a l’ordre perquè no ajuntin taules. S’ha especulat i fins afirmat que d’aquesta pandèmia ens sortiríem renovats. Que el confinament convidava a reflexionar i a replantejar-nos el com vivíem fins ara (?). ¿Serà perquè els temps de llarga espera són temps de transició? D’això ens parlen rondalles com La Bella Dorment o la Blancaneus.

Són éssers en espera. El seu llarg son esdevé una moratòria temporal, estranyament ambigua entre el temor i l’esperança, la salvació i el càstig. Una maledicció doncs, com la pandèmia. I cal que arribi algú que ens alliberi i fins que enganyi a la mort. A elles les allibera el Príncep Blau. Qui ens alliberarà a nosaltres? El President Sànchez? I ca! La seva beutat, que no bondat, no dóna per a tant. Ho farà l’epidemiòleg o l’epidemiòloga que inventi una vacuna...

A l’espera, però, molts desesperen. Per això creuen a ulls clucs i celebren amb botellons el que Pedrito Sànchez, exercint de fals salvador i tirant de tòpic, proclami en les seves soporíferes compareixences que “Por fin estamos viendo la luz al final del túnel”. Compte, penya. Ves que la llum que s’albira al final del túnel no sigui la d’un tren que ve cap a nosaltres i acabi esclafant-nos! 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: