Lleida
4/10° C (boira)
97% 26 km/h

1 desembre 2020

En una tassa...



Aquest estiu m’asseia a la terrassa pirinenca prenent una infusió amb Acibella i Rabasón, els amants de Benasc. Ells sempre hi són. Es van quedar de pedra anys ha. Són dues tuques: la de Món i la d’Ixeia. S’enlairen solemnes damunt la vall.

Em fascina adreçar-m’hi com als dos protagonistes d’un dels meus contes (Ei! Qui sàpiga el títol del conte, que s’adreci a l’Eulàlia de Pagès Editors i obtindrà un obsequi literari). I em quedo tan ampla! Els contes volen mitologies personals que les convencions socials rebutgen...

La tassa de la infusió està esberlada. Tant li fa! És la meva preferida. Ella sembla escapada d’un conte (aviso: aquest no és meu) i fa una pila d’anys que m’acompanya en les meves elucubracions vespertines. L’esberla, que és la Bella del Bèstia, li confereix l’encant esotèric d’un malson viscut.

Si s’hi fixen bé, en un dels laterals llueix una decoració un pèl rococó i un rètol evocador: “Rosmarinus officinalis”, que en deien els herbolaris llatins. Malgrat la inscripció, no és romaní el que acostumo a prendre’m. És te de roca, propi d’aquests indrets benasquesos.

Els darrers dies, però, abans de tornar a Can Pueyo (y no puedo) recuperava el romaní. A més de les propietats medicinals i tal, llegeixo en un patracol medieval que aquesta herba desvetlla la somiatruites que puc arribar a ser. I potència, abur Herr Alzheimer!, la memòria. Per cert, on sóc? Mentrestant, per refer-me de la letargia vacacional (o és vocacional?), em deixo anar al romaní...

Veig la tassa a vessar: oratges confortants, pluges suaus, capvespres flàccids, vaques rialleres, gallines submises, trencalossos amatents i un grapat de bruixes juganeres engrescant la canalla.

També vents irats, turmentes histèriques, capvespres menopàusics, gallines concubines i un grapat de bruixes cucurulles que, com les de la María Mercè Marçal, davallen, plop, plop, al·lucinades el Turbón a la captura d’un íncube de frenopàtic.

Els records, fugissers, íntims, tibants o amens, dels encontres amb amics hi tenen cabuda en aquest any que la pesta encercla i no ajuda. Ho sé. Em poso d’un nostàlgic que riu-te’n de la magdalena de Proust. Malgrat els efluvis del romaní, les vivències just si són esbossades.

Què hi farem! Els pensaments, imprevisibles. La memòria, traïdora. Tant de bo l’aiguabarreig del passat que la tassa em proporciona, esdevingui (amb permís del punyeter virus) l’esborrany d’un futur engrescador ara que mig estic aterrant al pla lleidatà. Hola!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: