Lleida
6/21° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

25 octubre 2020

Escac i mat a les sales de cinema?



A més d’infectar-nos a escala mundial, la pandèmia del bitxo coronat ha provocat efectes colaterals planetaris. Un d’ells, l’augment fulgurant del consum de pel·lícules de casa estant. Com si no estiguéssim prou enganxats a veure-les a la tele i a les plataformes digitals!

Avui, el confinament responsable imposa veure-les així. Sí o sí. En moltes llars, de dos films setmanals s’ha passat a pel·lícula diària. I, com era d’esperar, la indústria cinematogràfica també ha declarat l’estat d’alarma.

Amb els cinemes tancats, les estrenes congelades i els rodatges clausurats, el sector s’ha llançat a trobar solucions urgents. Hollywood ha estat el primer en proposar estrenes online pel coronavirus i, superades les traves legals, aviat la resta de la indústria, inclosa l’autòctona, s’hi afegirà... 

Davant semblant panorama apocalíptic, cinèfila com sóc, ploro pels racons del piset. Si això s’allarga i la cartellera virtual prolifera, molt em temo que veure les pel·lis a les plataformes digitals esdevindrà un hàbit imparable.

Digueu-me pessimista (recordeu que pessimista és un optimista informat?), les sales de cinema corren el risc de ser prescindibles. També l’estimulant ritual, gairebé litúrgic, d’anar al cine... Anar al cinema és una festa que s’inicia en el moment que surto de casa per desplaçar-me a la sala: compro l’entrada, m’hi endinso en expectant silenci.

Davallo pel pati de butaques, m’enfonso en l’escollida i dono una ullada ràpida als altres espectadors que m’acompanyen en l’aventura. Veure cinema en una sala és com copular: un plaer compartit, una vivència íntima alhora. Es fa la foscor i l’altar cobra vida. Davant els meus ulls: l’amor, la mort, la guerra, la família, l’amistat... Les tragicomèdies de la vida, vaja, desfilen amb més o menys fortuna. Depèn de la gràcia dels oficiants.

Amb tot, m’agradi o no, aguanto la pel·li fins el final. Cosa que sóc incapaç de fer al teatre o en un concert. Acabada la sessió, s’encenen els insuportables llums i continuo prostrada, en suspens, durant una bona estona. Amb la descompressió a mig gas, camino com somnàmbula cap a la sortida, feliç o enutjada en funció del que he viscut i compartit... 

Ho deixo aquí. Un darrer apunt: si, malgrat el coronavirus, els capgrossos de la cosa cultural no espavilen, l’experiència cinematogràfica, com l’hem viscuda fins ara, restarà desconeguda per a molts cinèfils nonats.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: