Lleida
-2/9° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

19 novembre 2019

Escriptores de proximitat, ¡a bots i barrals!



L’altre de l’altre dimarts, Diada de Sant Jordi, dels Llibres i les Roses, de l’Amor i la Cultura que sentencia Txema Martínez (intrèpid articulista a l’altre diari local sense temor a cursileries), servidora va perdre una de les moltes virginitats que tota dona atresora sense saber-ho. M’explico. Disciplinada que una encara és, vaig acceptar el repte que la meva editorial em va llençar: signar llibres als carrers, places, avingudes, porxos i llibreries. Em sento Emily Mortimer a La libreria d’Isabel Coixet. Segons avança la tarda, em vaig convertint en la versió curvilínia de Merle Oberon a Cumbres borrascosas. La negror dels núvols presagia aigualir l’Aplec primaverenc que la catalanitat floral i llibresca i indepe ha organitzat arreu de la catalana terra... Vaja, que “Si quieres arroz, Catalina”. Total, havent dinat com pertoca a tan assenyalada jornada, comparteixo sobretaula amb dues escriptores de proximitat que veuen les coses més negres que jo. Marta Alós i Montse Sanjuan s’han entaforat en les gavardines grises de la novel·la negra: o quan tot déu és diable i ningú mai no és innocent, sempre culpable. Les escolto imaginant patricias-highsmith vora el Tàmesis o el Hudson. Ningú s’atansa pel llibre i la signatura. Una mica més a la dreta de la paradeta, un paio emmascarat i carnavalesc no para. De fer posturetes i signar. País! Comprovo perquè l’Alós escriu negre. És una militant convergent desil·lusionada. La Sanjuan periodista hauria volgut escriure a El Caso. I la García que sóc, una escriptora furtiva que... Ei, alto la “troupe”! S’atansen dues possibles clientes. Eureka. Personalitzo dos llibres amb dedicatòria: desitjo que “Faida, la bruja” us embruixi com a mi...  
Mentrestant, les escriptores negres s’han fet fonedisses dins la foscor de la tarda. Deuen estar resseguint rastres criminals. O clients innocents. En el meu pelegrinatge viàtic perseguint paradetes de la Rambla d’Aragó a la plaça Sant Joan, un vent udolant em converteix en la Dorothy de El mago de Oz, al temps que un diluvi si no universal, sí que local, fa que paradetes i llibres, escriptores i lectors, baixem dels núvols. Xops de realitat. “Quan els déus volen castigar-nos, atenen les nostres pregàries”, avisa el sofert homosexual i escriptor bisexual, l’irlandès errant Òscar Wilde...   A tot això, llibres i escriptores vam sortir volant. A bots i barrals! Crítica com sóc amb les diades, signo aquí que les que puguin esdevenir tinguin aquest final wagnerià. Tempesta i fúria.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: