Lleida
4/16° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

28 gener 2020

Habemus president



Li ha anat d’un pel que no haguéssim d’anar a unes terceres eleccions, però ja tenim president. Bé, presidents, atesa la coalició Sánchez- Iglesias. Avui, ens costa imaginar un govern presidit per dos gallets, obligats a col·laborar a cada pas. No obstant no és un fet insòlit. Així exerciren el poder els cònsols a l’antiga Roma. Arribaven al poder de dos en dos, condemnats a entendre’s...
El sistema de la República romana estava construït sobre la idea obsessiva d’impedir el personalisme. Que un individu carismàtic governés sense entrebancs. Millor dos que un. I per si la cosa fallava, renovaven cada any a tots els magistrats sense permetre la reelecció. ¿Estaven bojos aquests romans? que diria l’Obèlix. No. Lúcids, sentien la necessitat d’exercir el control des del mateix poder. Per aconseguir-ho, fixaren límits i educaren els seus polítics en saber elaborar acords. Entenien que el delicat equilibri entre la vigilància mútua i la col·laboració era la base dels pactes...
Tant de bo, la recent estrenada legislatura es regís per aquestes premisses. Han fet mans i mànigues per obtenir el poder. Pel que fa als membres que constituiran el nou govern, la cosa put a clientelisme. I a nepotisme descarat. ¿Què me’n diuen del repartiment de ministeris entre el matrimoni Iglesias-Montero? Tampoc ho tindran fàcil per arribar a acords parlamentaris perquè, govern i oposició, semblen no estar per la labor. El crispat i vergonyós debat d’investidura, avança per on aniran els trets. Els romans dirien que els governants comencen a ser perillosos quan els causa terror reconèixer un error...
Elegim els nostres polítics perquè canviïn la realitat. Un cop elegits, però, són ells qui canvien. Sempre per a mal (de malaltia). 
Es contagien d’una dolència inherent a la professió de viure de la política que en llenguatge clínic s’anomena “Hybris”. Paraula grega que significa “supèrbia” i que duu a menystenir els altres. ¿Què podem fer les víctimes que patim la supèrbia dels polítics?  1) Tenir memòria per a les properes eleccions. 2) Fer-nos un tip de riure. O bé les dues coses alhora. El riure com actitud de supervivència també ens ve d’antic. Ja ho feia el grec Aristòfanes en les seves comèdies, tot presentant batalla contra el règim democràtic responsable d’una política que, a més de corrupta en l’interior, és agressiva en l’exterior.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: