Lleida
6/23° C (sol)
97% 26 km/h

1 novembre 2020

La censura viaja amb autobús



La tardor passada, catorze dames i tres galants donaven la talla presentant un calendari en pro d’una bona causa: recaptar diners per afavorir la labor de Fibrolleida.

Donaven la talla no tan sols en sentit metafòric, també real. En els fulls del calendari lluïen exuberants cossos tot presentant roba interior i banyadors de talles macro. El calendari va ser editat per Xabel·la, llenceria de seductora proximitat, amb la col·laboració del col·lectiu “No somos perfectas, somos auténticas”.

Aquest lema aplega un grapat de picardioses dones que, lluny de l’obsessió per l’aparença, amb superlatiu grau d’autoestima, engegant a dida inseguretats i, sobretot amb sobredosis d’humor, malden per trencar els estereotips de la bellesa ideal...

Ara, anant un pas més enllà en la seva lluita contra uns cànons de bellesa molt arrelats, tot i que mutables, estenien la seva campanya publicitària de llenceria i moda de bany de talles grans a la carcassa dels autobusos de la companyia Alsa. Greu error, la carcassa els ha sortit carca.

Fa dos dimecres llegia a La MAÑANA i a l’altre diari local: “La firma de la companyia ha retirat aquesta campanya publicitària al·legant que pot afectar negativament la seva imatge”. Alça Manela! La pela és la pela, oi? No fos cas que a més dels diners que ens fa perdre el distanciament del coronavirus, ara féssim trontollar la clientela per les potents imatges d’unes senyores que haurien fet empal·lidir Rubens...

Posats a fer negoci en el gremi del transport, algú els hauria de recordar als d’Alsa, la dita popular quant a que “tiran más dos tetas que dos carretas”.

I, ancorats en prejudicis caducs respecte als cànons, haurien de saber que la bellesa humana té poc a veure amb la subjectivitat de cada cultura, i és per això que l’ideal de bellesa canvia a una velocitat molt més gran que l’evolució de les espècies. També, i a mena de conclusió, que la bellesa ideal no existeix perquè és això: ideal...

Les retrògrades raons d’Alsa m’indignen tant que em fan sortir la mestra.  Els posaria al racó de pensar. No, millor, de cara una pantalla i els obligaria a ofegar-se tantes vegades com calgui en l’esplèndid pitram de l’estanquera d’Amarcord de Fellini.

Res millor que aquesta poderosa escena del film per fugir de l’adoctrinament estàndard quant al què pot ser bell alhora que sensual, malgrat mides rotundes. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: