Lleida
10-19° C (pluja)
97% 26 km/h

23 octubre 2019

La insuportable lleugeresa de la memòria



Acabo de veure l’avortat debat d’investidura per a president de la Generalitat de Catalunya (dissabte 24 març 2018) i m’apresso a redactar aquest article que no sortirà publicat fins el 6 d’abril. Avui. ¿Per què el lliuro amb tant de temps? Fàcil. Perquè igual tinc memòria de peix. Diuen els nous descobriments científics que el meu disc dur s’esborrarà entre els 30 segons immediats i els 12 dies successius. Per tant, ràpida poso negre sobre blanc les impressions de l’actuació magistral de Ses Senyories Parlamentàries. Tinc 15 segons: el cupaire Riera destraler, el PDecat dallonses demagog, el minyó-escolta ERC victimista, la ciutadana Doña Inés castrant donjoans indepes, els del PP missing, la ics y grega i zeta PSC buscant parella per ballar, i En Comú Podem com sempre, entre Pinto y Valdemoro. En resum, un orgue de gats i de gates que miolen al clar de lluna. Així que... què anava a escriure?
Llegeixo que he parafrasejat la novel·la La insoportable levedad del ser (¿Tusquets?) de Milan Kundera, per encapçalar críticament aquest article memorístic. Pel que recordo, Kundera munta una tèrbola història d’amor histèric, amb gelosies varies, sexe a dojo, traïcions a manta, morts definitives i paradoxes quotidianes. És a dir, la vida de cada dia. Ara que hi caic, ¿com pot ser que me’n recordi si fa, com a mínim, uns deu anys que l’he llegida? Aleshores, ¿tinc o no tinc memòria de peix? Igual, com deia l’extint Stephen Hawking, sóc una al·lucinada viatgera dins el forat del cuc galàctic en un forat negre. ¿És la meva una amnèsia política que només reté el que li convé? O pitjor, ¿la de la fanàtica ideològica que s’ha d’ensolapar un llacet groc merda d’oca per no oblidar allò que hauria de ser oblidable? Em ve al cap el que em sorollava la rebesàvia muntanyenca al peu del Cadí: “Maria Lluísa, has de menjar cues de panses. ¡Torna’m el canvi del pa!”. L’Alzheimer precoç tampoc no podrà ser. Cada dia faig els meus mots encreuats. Per cert, ¿on he deixat el quadernet? On el llapis? Les ulleres?.. 
Sigui com sigui, no em vull encaparrar més del compte. “Quien tuvo retuvo”. Tot buscant el quadernet de marres, m’ha caigut a les mans, literalment, el petit volum Ficciones (Alianza Editorial) de Jorge Luis Borges, on tinc més que subratllat el conte Funes el memorioso, o el malson de l’insomni crònic: allò de no poder mai oblidar re de re. Ni quan el meu primer amor es va fer capellà. Quin calvari. És com tenir números rojos al compte bancari. Benvinguda sigui la memòria, que no és altra mestressa que l’Art d’Oblidar. Selectiva ella.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: