Lleida
2 / 20° C (sol)
97% 26 km/h

23 febrer 2019

La pintura flamenca se’ns va avançar...



A les arts, com a Roma, s’hi pot arribar per molts camins. Avui hi arribo a través de CaixaForum. Ni menys ni menys que amb la contemplació de pintures flamenques i holandeses dels segles XVI i XVII, via Museu d’Art i Història de Ginebra. El recorregut, dividit en cinc seccions (el retrat, al·legories, escenes quotidianes, els paisatges, i bodegons), és un estimulant passeig que ens descobreix com el desenvolupament econòmic dels Països Baixos de l’època, afavoria la producció pictòrica que va viure el seu Segle d’Or, fent-se d’ídem...
La qualitat i la quantitat de les peces exposades, 48, em sedueix com per acudir-hi més d’un cop a cobejar-les. Qual amateur passejant de les arts (Eulàlia Bosch a El plaer de mirar) fujo dels dominis d’allò sabut. Provo de sentir el gust, l’atractiu de ser espectadora oberta al diàleg silenciós que provoquen les obres. La cosa funciona. Les pintures deixen de ser només exemples d’estils artístics. M’ofereixen sensacions que el reconeixement acadèmic possiblement ofegaria. Així, sense ni adonar-me’n, s’imposa la presència dels temes més sòlits: els que representen escenes quotidianes com Els cinc sentits de David Teniers el Jove. O Anciana a la cuina de Van Brekelenkam. Aquesta em colpeix. Veure la velleta escurant un bol de sopes davant la llar de foc, em remet a la infantesa a Arfa, poblet agrest i perdut a tocar de la Seu d’Urgell, i a la tieta entranyable que em cuidava, de la que he retingut una imatge semblant mentre jo jugava a la cuina. No només la imatge. Un recés, please...
Llums i ombres juguen dins el quadre i m’aboquen a un temps que creia llunyà, intacte, però, en el record. Anar destriant el que m’emociona d’allò que només m’enlluerna, és el que em produeix més satisfacció. Després d’enfrontar-m’hi cara a cara, llegeixo el retolat dels quadres per saber la vida de les pintures abans del feliç encontre. Vaig més enllà: en contemplar les obres, provo d’extrapolar el present de l’artista en pintar-les, al present de l’ara i aquí. Si el cordó umbilical, el present continu no es detura, intueixo, digueu-me agosarada, que em trobo veritablement davant d’una obra d’art. Tot és subjectiu, esclar. Una obra d’art del veure i del viure...
Ara, l’apunt tècnic: les obres sol·liciten unes condicions perceptives que facilitin l’observació. Aquí, consignar l’hàbil estratègia de la comissària Mayte Garcia, i la complicitat uterina del soterrani a CaixaForum. És la vareta màgica que fa possible l’encanteri pictòric. Rescati una estona al tràfec diari i no es privi d’uns flamencs molt flamencs. El plaer està servit.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: