Lleida
10/22° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 octubre 2020

Les escales de veïns són històries veïnes



Des que la tele s’ha convertit en el pati de veïnes i de veïns virtual, l’escala per on pugem i baixem, abans o després d’agafar l’ascensor, és un lloc d’encontre gairebé furtiu. D’automatismes incomunicatius: Què, a dinar? Sembla que avui plourà.

Cal reorientar l’antena si volem veure la tele en alta definició. Demà passat tenim reunió a dos quarts de vuit del vespre, no hi faltis, t’hem de votar com la nova presidenta.

Ja ho vaig ser fa sis anys! Allá, en mi tierra, las mujeres cuidan de que la escalera sea un lindo vergel y nunca se entrometen, dejan que los hombres se manejen, comenta una veïna que s’afegeix al grup. I am sorry, but I don’t angree with anything they say, diu un altre. Senyores meves, aquesta escala ni a l’ONU…

Recordo que quan estudiava per a mestreta, vam representar Historia de una escalera, el melodrama costumista d’èxit aleshores, amb que Antonio Buero Vallejo desenvolupava les petites grans tragèdies d’una escala súper-poblada de mancances socials, tant com sobrada d’il·lusions personals.

Un veïnat de classe mitjana tirant a baixa, on tothom sabia del peu que coixejava el veí del replà. Eren escales sense ascensor. En aquells temps, oh, la, là!, l’ascensor era un privilegi estrictament reservat a l’alta burgesia.

Tota una aclaparadora metàfora del desitjat ascens social. El bo del cas, és que la història d’aquella escala popular, amb olors a “cocidito madrileño”, mai no canviava de veïns ni de veïnes. Immutable ella. Els rostres del melodrama popular envellien al desigual ritme dels sentiments i de les emocions. “La vida sigue igual”, que cantava un imberbe Julio Iglesias…  

Divendres passat, la meva escala va retrobar-se a si mateixa. És a dir, de quan la calidesa humana hi feia niu. Una de les meves veïnes històriques, amb noranta-un anys d’amable vitalitat i de convivència afable, ens deixava. Sense estridències. Discreta, humil, bona gent. Sovint la fèiem petar al replà o al súper del barri entre taulells ben farcits de discretes, inofensives, xafarderies d’anar per casa.

S’interessava per la família, la meva i la seva. Per aquest ordre. També sabia buscar el foradet per parlar de les meves històries novel·lesques o dels contes i, és clar, quan me n’adonava, se’ns havia passat la cua. La trobaré a faltar. Ben mirades, les escales de veïns no deixen de ser històries veïnes.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: