Lleida
4/20° C (boira i sol)
97% 26 km/h

24 febrer 2020

M’autoretrato, doncs existeixo



Retrato de una mujer en llamas, és el film més bell que he vist aquest any. Ambientat en una illa de la Bretanya al segle XVIII, a banda de relatar-nos amb exquisida sensibilitat el romanç entre una pintora i la seva model, serveix a Celine Sciamma, la directora, per indagar sobre el treball de les pintores de l’època condemnades a l’ostracisme per la Història de l’Art.

Amb les imatges encara fresques del film, me’n vaig a veure Pintores y reyes del Prado dirigit també per una dona, la italiana Valèria Passini. Aquest documental, narrat per Jeremy Irons, que commemora el bicentenari de la fundació del museu em sorprèn. No tan sols pel seu viatge apassionant sobre la història de la pinacoteca, sinó perquè em descobreix Clara Peeters...

I, qui és Clara Peeters? Una magistral pintora del segle XVII, també ignorada per la Història de l’Art, però no pel museu madrileny. Durant molts anys, aquesta pintora flamenca va ser l’única dona artista que tenia obres penjades a les parets del Prado, si bé eren pocs els que reparàvem en aquest fet gens freqüent. Si hagués estat una visitant atenta, hauria pogut descobrir-la, destacada, en la que al seu dia va ser una farcida sala de bodegons.

L’obra de Peeters, com assenyala el documental sobresortia entre tantes meravelles de caça, peixos, estris de vidre o metàl·lics, cistelles de flors i gerros que parlen de les diferents maneres d’entendre el món en les distintes societats i èpoques... Però no és dels seus bodegons que vull parlar, sinó d’una peculiaritat de la pintora que també em descobreix el documental.

Clara Peeters, obligada pel seus contemporanis a treballar en l’anonimat, va emprar qualsevol superfície metàl·lica dels seus bodegons per autoretratar-se. Una mena de selfies avant-la-lettre, discrets per minúsculs, al servei d’allò que avança el títol d’aquest article: “M’autoretrato, doncs existeixo”.

L’he manllevat del bloc de lectura “Después del hipopótamo” que l’aplica en parlar del llibre Ellas mismas, autorretratos de pintoras d’Ángeles Caso, un llibre necessari que recomano sí o sí, si els interessa el tema...

Aquests diminuts i fantasmals autoretrats, que reprenen el joc de reflexes molt arrelats a l’època (el mirall al fons del quadre del Matrimoni Arnolfini de Jan van Eyck que desvela el retrat del pintor i la part no visible de l’habitació que els acull, n’és una bona mostra) evidencien la destresa de la pintora d’Anvers i alhora augmenta l’aureola de misteri que rodeja la seva enigmàtica figura encara per descobrir en molts aspectes. Vostès mateixos.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: