Lleida
5-15° C (pluja)
97% 26 km/h

13 novembre 2019

“No trespassing”, cadascú té el seu Xanadú



Els trenta cinc segons inicials de Citizen Kane del fatxenda Orson Welles alhora indefens ciutadà, situen l’acció dramàtica de la seva pel·lícula: “No trespassing”, no passar, prohibit el pas. Una pel·lícula que, entre altres moltes coses, parla de l’inviolable dret a la privacitat personal. Allò dels vicis privats i les virtuts públiques. Hipocresies a banda, ni déu ni sa mare tenen dret a escorcollar les escombraries de qualsevulla o qualsevol fill de veïna. Cadascú té el seu Xanadú. Aquell imperi íntim al que feia referència Orson Welles en el seu famós melodrama. No pas per nostàlgia cinèfila, sinó per precaució ciutadana, que evoco les peripècies del ciutadà Kane per salvaguardar els records, les realitats, les vicissituds d’una vida personal, intransferible...
Aquest exordi cinematogràfic, ve a tomb per posar a parir allò que el Senat aprovava l’altra setmana segons l’enganyosa nova “Ley Orgánica de Protección de Datos y Garantia de Derechos Digitales”. Sembla una cosa (protecció) i n’és la contrària (vulneració). Concreto: els partits polítics podran utilitzar les nostres dades personals obtingudes en pàgines web i altres fonts d’accés públic per a la realització d’activitats polítiques en període electoral. Aleshores, els spam (correus electrònics-escombraria no sol·licitats) ens ofegaran. Clar que igual són els nostres feisbuks, tuiters, instagrams i guatsaps gregaris qui sabotegen la nostra privacitat. Perquè, ¿qui és la guapa o el guapo que no es fa un selfi cada cinc minuts, el penja i el reenvia als quatre punts cardinals? Per la boca, i els ulls, mor el peix. Penjo, doncs existeixo, diria el Descartes internauta...
Tot plegat, aquesta allau de privacitat sacrificada a la pública exhibició impúdica, igual ha servit en safata que el Senat insà, s’hagi atrevit a violar l’himen de la meva privacitat vulva enllà. Tela i tels. Recupero l’alè com si res, ràpida. Malpenso, dona que sóc. ¿Qui em garanteix que les meves creences sacrosantes, els gustos gastronòmics, identitats patriòtiques, voluptuositats ambidextres, filmografies ràncies i altres malvestats supines no em passaran factura?...
Aquest és el moment de l’article quan m’ho passo teta enllà els sostenidors. Com qui dóna pit al nadó. ¿Estem parlant de la confecció d’unes llistes negres sospitoses pel que fa a viure la privacitat? Temps al temps. George Orwell a 1984 ja anticipava un futur presidit per estats que mantindrien la seva autoritat controlant la informació. Com sigui, que ningú no em toqui el Xanadú personal. Compte amb el Gran Germà. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: