Lleida
2 - 9° C (boira i sol)
97% 26 km/h

11 desembre 2018

Pirineu, Olimp fronterer?



Lloc de pas sí, però també lloc de frontera. Per als àrabs el Pirineu era l’Hadjiz, la barrera. El Tractat dels Pirineus va convertir en muralles les seves muntanyes. Així ho recullen les cançons populars en anomenar-les “La ratlla de França”. Avui, malgrat el retorn de les fronteres que alguns decimonònics reivindiquen, m’excita pensar el Pirineu com un territori de comunicació mítica d’est a oest i de nord a sud. Del Cap de Creus al Golf de Biscaia i de França a Espanya... Les llegendes associen el nom de la serralada al de la bellíssima Pirene. Seduïda i embarassada per Hèrcules, pareix una serp i es deixa morir devorada per les feres, aclaparada per la pena. Penedit, Hèrcules va córrer a acumular les roques més grans i belles per sepultar-la, i el gegantí mausoleu esdevindria el Pirineu tal i com el coneixem. Amb el romanticisme, el mite de la muntanya pirinenca augmenta la seva atracció com a font d’inspiració d’artistes i lletraferits. Encara avui, per a molts és un refugi. Afirma el poeta i periodista Enzensberger (premio Príncipe de Asturias de Humanidades y Comunicación, 2002) que amb tan de soroll ambiental i mediàtic, els privilegiats del segle XXI seran els que puguin fruir de pau i silenci. I el Pirineu ara com ara, ens ofereix ambdues coses. No es un refugi incontaminat, ho sé. L’especulació del sòl i el turisme han convertit els santuaris campestres en sorollosos parcs temàtics que comercialitzen el seu caràcter muntanyenc. Però, si eludeixes les activitats i els passejos estiuencs escrupolosament organitzats per les guies de turisme, encara és possible trobar llocs on el temps s’ha detingut. Només cal deixar al calaix mapes, cartografies i endur-te sota el braç el llibre sobre el Pirineu de Victor Hugo... Així, com al poeta, heus ací el que m’espera: emocionar-me amb la nostàlgica bellesa que desprenen els murs dels pobles abandonats envaïts per l’heura. Caminar per rutes secundàries a la vall principal que permeten passar una setmana sense trepitjar dues vegades el mateix lloc. Recrear-me amb espècies autòctones de la flora. Poder observar les marmotes dretes damunt la roca on han fet la lloriguera, tot avisant dels perills a les companyes amb el seu agut xiulit. També, i amb prudencial respecte, contemplar des dels cims les àligues, els voltors i els trencalossos que, com molts de nosaltres, no saben de fronteres. Quan vostè llegirà aquestes línies, servidora ja hauré enfilat muntanya amunt. Ves per on els seus indrets, tradicionalment un lloc de pas per als urbanites, han acabat sent per a mi un lloc permanent d’acollida. Bon estiu!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: