Lleida
18/33° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

4 agost 2020

Tot cantant els mals s’escampen



Com cada filla de veïna, tinc les meves rutines: porto cinc anys despertant-me puntualment amb Carlos Alsina, conductor incisiu del “Más de uno” d’Onda Cero. Prop de les set, espero amb candeletes que punxi la sintonia del “Facciamo finta che tutto va ben” (“Fem veure que tot va bé”) l’enganxosa melodia popularitzada, allà pels 70, per la cantant, actriu i política italiana Ombretta Colli.

Em resulta d’allò més estimulant treure’m les lleganyes i aplicar-me les cremes antienvelliment taral·lejant una melodia que em convida a iniciar el dia amb optimisme. Des del passat dilluns (qui m’ho havia de dir?), degut a la cruel pandèmia que ens colpeja, un bonhomiós Alzina l’ha incorporat al seu monòleg de les vuit, que ara intitula “Diario del coronavirus”, convertint-la en viral...

Els oients li fan arribar la seva quant a la iniciativa, tot palmejant la cançó. No podia ser d’altra manera ja que la peça advoca perquè creguem “que els ancians estan bé i els joves sempre tindran una oportunitat”. I encara més, també ens indueix a suposar que el cel estarà constantment blau, que el sol brillarà alegrement, que tots serem amics, estarem feliços i el que és més important: tindrem salut!... Malgrat que mai no he deixat de cantar-la, ara, com tot Déu, la canto més vegades. Especialment quan l’aïllament a què ens ha sotmès el virus m’aboca al pessimisme.

A banda del pessimisme, però, l’aïllament també em provoca mala llet. Sobretot quan intueixo la matusseria dels qui ens governen enfrontant aquesta crisi. Llavors canalitzo els meus exabruptes amb un altre “Facciamo finta che”, el que el 2011, cantava Adriano Celentano amb lletra de Franco Battiato, un crit d’ira que dona el tomb al que cantava Ombretta Colli.

Amb malèvol doble sentit ens duu a suposar que és cert que “estem a les mans d’uns governants sense sentit/ lloros entrenats que es repeteixen obsessivament/ sempre les mateixes mentides irresponsables”. I tot plegat somniant, dins la mateixa cançó, que hi va haver uns anys en els que “la ciutat de Milà lluïa sota una llum daurada/ que existien altres mons i una altra raça d’essers humans, aixoplugats sota l’arc de Sant Martí” I encara més, també ens incita a “desvetllar les nostres consciències ara/ tot i que potser ja és massa tard”. Com sigui, tot cantant, els mals s’escampen. I qui no s’acontenta és perquè no vol.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: