Lleida
18/33° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

4 agost 2020

Tot esperant Sant Jordi…



La vida és una repetició. Amb variants. “La repetició és el pa quotidià que satisfà amb abundància les nostres necessitats”, sentenciava l’escriptor danès Sören Kierkegaard. Què seria la vida si no es donés cap repetició? A fer punyetes la sacrosanta tradició. I la memòria.

I els records. I l’esperança. I l’amor. Escric aquest “¡Tarde, querido!” el dilluns passat (per aigua) en un dia de pluja i nostàlgia. I envoltada de llibres. Com sempre. El llibre no existeix si no es llegit. La primera i la darrera pàgina són les portes del llibre. Unes portes màgiques on perdre’t, i que sempre romanen obertes, tot i que semblin tancades. Portes tancades? Vade retro!..

No havíem quedat que la vida és repetició? Amb novetats. Però, a qui li agraden les novetats? M’exalta el nou i m’enamora el vell, que sospirava el poeta-pastisser, o pastisser-poeta, Josep Vicenç Foix. Així, que aquí em tenen, tot esperant Sant Jordi. Ho sé, ho sé. Sona al Beckett dels Vladimir i Estragó que esperen encara el sord Godot. Un dia sí i un altre dia també, aturats en sec sota un arbre cec, a peu de carrer que, com el nostre, ens està prohibit xafar i compartir.

Tanmateix, tinc una malsana curiositat per veure com s’ho farà l’intrèpid cavaller per fer fonedís ara el Drac ferotge, avui que ha mutat en infinits i microscòpics dragonets virulents. Em costa d’imaginar l’aguerrit Sant Jordi amb mascareta de cotó damunt el casc de ferro-colat, i amb guants de plàstic esgrimint una rovellada llança que li llisca amunt i avall.

Com s’ho farà per fer-me arribar el tradicional llibre? Com per fer-li ofrena de la ufanosa rosa al meu estimat? Sí, sí, tal com sona. Enguany l’altra novetat és que els mascles llueixin una flor #me too. Nosaltres, un llibre ben plantat. Ni que sigui un manual d’autodefensa personal, o una novel·la negra. Això sí, d’autores lleidatanes. I una cosa: es poden estalviar la dedicatòria manuscrita, no fos cas que... 

Pel que pugui ser, esperaré el Príncep Blue qual donzelleta per caçar (no pas per casar). Hauré de recórrer al fons d’armari, de quan em vestia hippy. O potser de rigorós negre de cap a peus (llenceria inclosa) a lo enigmàtica Juliette Greco. Clar que si el Príncep Blue va de sofert repartidor a domicili, tal vegada serà més adient anar d’allò més natural. Mestressa de sa casa, que diu la Mercè Marçal: drap de pols, escombra, espolsadors.       



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: