Lleida
19-32° C (núvols)
97% 26 km/h

19 agost 2019

Avui toca ser feminista cabrejada, demà 'chi lo sa?'



El calendari té coses mai volgudes. Avui, 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora segons dicta la ONU. I servidora ha d’entregar el Tarde, querido tant sí com no. Vagi d’entrada que em patinen les diades dedicades a algú o a alguna. És la xocolata del lloro (en versió femenina, la cacatua) per acontentar causes perdudes. M’ho faré mirar quan facin una Diada Internacional del Futbol. O d’Internet. O de la Banca. O de la Hipoteca. O del Consum. O del Whatsapp. O de l’Hola, la! Total, que hauré d’articular quatre arguments sobre la Causa Feminista...
Així que, no em queda més remei que parlar de la mare. De les mares. Que igual que portaven una llar, administraven el comerç, educaven la mainada i reeducaven el marit, també s’inventaven un futur immediat per als fills i les filles. Ho feien a la chita callando. Sense escarafalls mediàtics i fent-se respectar per hom i dom. Potser amb l’atàvica saviesa, i paciència, de saber que la raó existencial estava al seu favor. És a dir, que sense creure’s en l’obligació de ser feministes, a la seva manera ho eren. No sé si s’està notant que vull sobreviure al tsunami d’eslògans propagandístics, de veritats cabdals tant com de nicieses capitals, que inunden les pàgines, ara i aquí, d’aquest periòdic matiner. Consti que quan escric aquest article estic més sola que la una. Menteixo: m’acompanya l’òpera Dido y Eneas d’Henry Purcell...  
Un moment, “please”. Torno a la realitat supina. Tot i el maremàgnum mediàtic que a hores d’ara hauran muntat les brigades feministes en peu de guerra de pa sucat amb oli, molt em temo que la qüestió de base, allò de ser una Lilith abrasiva que no pas una Eva acomodatícia, condicionarà les ruqueries polítiques hagudes i per haver. Si em tragués de sobre la mandra politicoexistencial, em vindria de gust preguntar a les vaguistes que avui inunden carrers i places de proclames feministes, ¿a quines dones votaran el proper 28 d’abril? Anem per bemolls. I atentes a la realitat electoral, senyores nenes: ¿Votareu al Pedro Sánchez? ¿O al Pablo Casado? ¿O l’Albert Rivera? ¿O al Pablo Iglesias? ¿O al Santiago Abascal? ¡Hòstia, noia! ¿I on diantre són les dones reivindicatives? Suposo que deuen estar cohabitant, en els millors dels casos, dins els pantalons ideològics dels mascles de la tribu suposadament democràtica...
M’encanta el vell i m’enamora el nou, diu el poeta. Doncs ni això. Vell no rima amb nou. Si de cas, i com deia Groucho Marx, que siguin dos els ous. O tres. Toca ser feminista cabrejada avui, demà ¿“chi lo sa”?



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: