Lleida
8/22° C (boira)
97% 26 km/h

17 febrer 2020

En temps de sobreabundància, l’autofàgia al rescat!



He decidit practicar el reset. No vull dir resetejar el meu ordinador, que també (la sobresaturació d’informació que acumula ho demana a crits), sinó el meu organisme per alliberar-lo dels excessos. Ho faré provocant-me l’autofàgia (del grec autos, un mateix, i fagia menjar). És a dir, menjar-me a mi mateixa. No em malinterpretin. No penso practicar l’autocanibalisme a l’estil del Menego, el farsec personatge de Ruzante, que allà pel segle XVI, temps de fam abrandada, imagina morir rossegant les carns del seu propi cos per anar-se’n a l’altre barri saciat. Ben al contrari que en temps del Menego, ara, algunes estem sobrealimentades fins al punt de rebentar costures. Així que enlloc de devorar-me a mi mateixa per saciar-me, ho faré per alliberar-me dels quilets sobrers. Són les convincents teories del biòleg japonès Yoshinori Ohsumi, premi Nobel de medicina 2016, que m’han deixat bocatancada... Sosté Ohsumi que unes determinades cèl·lules del nostre organisme apliquen l’autofàgia menjant-se les parts danyades, mena de brossa biològica que contenen, per així renovar-se. Vaja, que l’autofàgia és un procés innat de reciclatge que de retruc va bé per perdre pes, rejovenir-te i millorar l’estat general de l’organisme. Aquest procés es pot induir de manera natural a través del dejuni. Oli en un llum! A més és barat i còmode: m’estalvio un àpat i no em cal supeditar a cap dieta, sempre i quan mengi sa. El dejuni ha se ser intermitent, però: dejunar durant 16 hores i distribuir les menjades en les vuit hores restants. Un excés d’autofàgia equivaldria a fer constantment neteja general i no toca. Arrasar amb tot podria ser perjudicial. De sempre, els humans necessitem períodes de creixement, malgrat sigui a l’ample, però també períodes d’abstinència i reparació. Hi ha d’haver un punt d’equilibri entre l’autofàgia activada i frenada...
¿Fer neteja mitjançant el dejuni, també és aplicable per contrarestar l’empatx informatiu que em duu a la paradoxa d’estar desinformada per sobreinformació? Vull pensar que sí, almenys practicant el dejuni visual i auditiu de l’excés de fotos, vídeos i per descomptat de notícies en paper i als mitjans audiovisuals. És a dir, del consumisme en forma de clic que aboca el meu cap a impactes innecessaris. A l’espera d’un nou Yoshinori Oshumi que descobreixi unes cèl·lules que es cruspeixin els residus dels excessos informatius, practicar-los-hi el buit pot ser una mena de supervivència. Si no, sempre em quedarà el sentit comú. De comuna: llençar la sobreinformació al wàter i estirar la cadena. Sic!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: