Lleida
11 / 29° C (sol)
97% 26 km/h

23 maig 2019

Cinema i periodisme en temps de postveritats



¿No li ha passat mai que, malgrat les bones crítiques, un llibre li cau de les mans en llegir-lo? A mi em passa sovint. Tot i que en comprar-lo acostumo a guiar-me per l’olfacte d’escrividora, no em sé sostreure a una crítica com cal. I és que la literatura que rodeja un objecte literari és, de vegades, més interessant que el propi objecte literari. Fet aplicable a la crítica cinematogràfica. Molts crítics semblen seguir la irònica màxima de l’escriptor i periodista James Agee: “Mai no veig una pel·lícula abans de fer la critica. No fos cas que m’influís”. Del que diuen al que veus a la sala hi ha un abisme...
Aquests dies, amb motiu de l’estrena de Los archivos del Pentágono d’Steven Spielberg, una miríade de crítics agombolen la pel·li, deixant-la pels núvols. No és que no estigui bé, que ho està, i molt. Només que, degut a ser rodada en aquest temps on impera la postveritat i el fet que invoqui els incòmodes paral·lelismes entre el secretisme, les filtracions anorreadores, l’assetjament a la premsa i el sexisme dels Estats Units de l’era Nixon amb la de Trump, ha fet pujar l’adrenalina d’alguns crítics provocant-los una certa miopia front els tics que defineixen Spielberg a l’hora de filmar. Per això esperava amb candeletes la crítica de Marcel·lí Borrell, cronista sempre irònic i un punt àcid...
No m’ha defraudat. En la crònica “La premsa (també) pot ser lliure” (LA MAÑANA, 23/01/18), sense menystenir la pel·lícula evidencia les febleses del director. Comparteixo el que diu sobre el “discurs moral basat en imatges fàcilment digeribles” que es posa de manifest en l’escena on Kay Graham (Meryl Streep) baixa triomfadora les escales del Tribunal Suprem en mig la mirada fascinada d’un estol de noies. Lluny d’atiar el meu feminisme, el que veia em feia sentir vergonya aliena. Tampoc em va agradar la música emfasitzant els moments èpics...
Dit això, aparco la veta cinèfila en pro de la periodística. I no puc sinó que aplaudir l’estrena d’una pel·lícula que ens recorda que el fonament del periodisme és buscar la veritat i contar-la com subscrivia Ben Bradlee, vicepresident i director de The Washington Post, encarnat al film per Tom Hanks, que no només va airejar els arxius del Pentàgon, sinó que va donar crèdit als reporters que havien vist que alguna cosa pudia en el cas Watergate. Professional, va vaticinar la fi de la impunitat política: “Els presidents ja no poden sortir-se amb la seva. En el temps de Roosevelt, quan hi havia una roda de premsa a la Casa Blanca, només hi havia 10 reporters. Ara, n’hi ha 1.500”. Amb el que no comptava Bradlee és que avui la postveritat s’estendria al periodisme.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: