Lleida
9-12° C (pluja)
97% 26 km/h

22 octubre 2019

El Sheyton, carta blanca?



Entrem al restaurant Sheyton l’endemà de la reobertura. La primera impressió, aquella que acostuma a ser la bona, em va transportar als anys 80 i 90 del segle passat. Tot d’una reviscolava records i sensacions que creia esbravades. Miralls, quadres, escales, raconets i taules em rejovenien. ¡A passeig la menopausa psicològica i física! Si em deixo portar per la veta madrilenya, diré que el Sheyton és el meu Café Gijón. Durant anys la cafeteria de l’emblemàtic local va ser el lloc d’acollida de lectures compulsives que m’empassava tot assaborint un bon te. L’ambient anglòfil del local em feien sentir cosmopolita sense sortir de la ciutat. Allí vaig  confabular, patir, maquinar  i ensalivar  moments que farien trontollar els fonaments de la jove democràcia lleidatana. Les lectures abrandades que propiciaven encontres amicals van deixar pas a celebracions familiars i encontres amorosos que requerien d’un cert glamur. Aleshores a Lleida escassejaven els locals elegants i acollidors. Per això, com molts altres lleidatans, vaig lamentar que tanqués. De la mateixa manera que ara en celebro la resurrecció... Havent recuperat l’alè psico-històric, demano la carta al maître. Sol·lícit me l’entrega com si fos la clau de la ciutat. L’obro i no hi ha res: la carta està en blanc. Aquest error involuntari que vaig acollir amb un somriure, em va donar peu a elucubracions: ¿La bondat de la cuina en aquesta nova etapa esdevé un interrogant fins que es consolidi? ¿A l’espera puc elaborar la meva pròpia carta? Esmenat l’horror vacui, comprovo que la carta harmonitza tradició i modernitat amb un toc cool per congeniar amb els gourmets millennials. Mentrestant, avui anem de tapes instal·lats dalt de les taules i cadires estratosfèriques que ens permeten mirar per damunt l’espatlla els comensals que van arribant  i a les curioses que s’amorren als vidres de la porta per comprovar que el Sheyton ja no és fantasmal com fins ara. I ens cruspim un cucurutxo de bacallà amb confitura, un steak tàrtar i unes torrades de Santa Teresa francament millorables, tot sigui dit. De fet he tornat a un lloc que la nostàlgia i el record han degut idealitzar. El donava per perdut...
La seva reobertura, però, sembla indicar un canvi quant a la tendència a  fer fonedissos els espais històrics. Com sigui, el Sheyton s’ha afegit a una zona plena de restaurants de cuina selectiva que ha esdevingut un eix gastronòmic estimulant.  Aleshores proposo canviar el nom Prat de la Riba, mostatxut polític nacionalista, pel de Vázquez Montalbán, periodista de bon menjar i millor beure.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: