Lleida
16-30° C (pluja)
97% 26 km/h

22 setembre 2019

L'horitzó com a metàfora



En l’escena final de Tiempos modernos l’obrer Charlot i la seva companya òrfena, deixant enrere mil i una desventures, s’allunyen carretera enllà cap a un futur. No és la primera vegada que Charlie Chaplin utilitza l’horitzó com a metàfora d’un món millor, però aquesta és una de les més poètiques. També els westerns l’utilitzen. Em ve al cap la caravana aconduïda per James Stewart a Horizontes lejanos, avançant per territoris inhòspits que s’integren en el film com un personatge més. Si deixem de banda el cinema, buscar nous horitzons a fi de millorar és el que ha dut a desplaçar-se a milers d’emigrants al llarg de la història. Només que a l’altra banda, si sobreviuen a l’odissea, no sempre troben el paradís. Enlloc de la terra promesa, molts d’ells han d’enfrontar-se a l’explotació, la repressió o el genocidi. Aleshores, l’horitzó transmuta en presó de la que és difícil fugir...   L’ambivalència de l’horitzó entre l’esperança i la desesperança es dilueix quan se’l busca per plaer. Com quan no ens en veiem l’hora d’emprendre un viatge. Ho fem per canviar d’aires, diem. L’ allunyar-nos d’allò quotidià és l’incentiu, i el que posa en valor el que veurem. Molts lleidatans viuen ignorant la Seu Vella. Per contra, és molt valorada pels que venen de fora. El viatge en sí, perdre’ns entre els altres, seure’ns a llegir davant la Torre Eiffel o les Piràmides i provar a descobrir què ens ofereixen, a banda d’una imatge de postal, pot ser una altre al·licient. Molt més enriquidor que retratar-les per demostrar que ens hem mogut. ¿Quan ens adonarem, ara que estem globalment connectats a cops de ratolí y de whatsapps, que viatjar per mostrar obvietats no té sentit? De passada els amics agrairien no haver de suportar el visionat de les nostres experiències de rodamóns de pa sucat amb oli... 
El que més m’agradaria, quan els llocs on em desplaço semblen verges, és aconseguir “la sensació profunda de comunió amb la natura” (ho sento, avui vaig de trotamundos cursi). Fins ara no me n’he sortit. Qui sí ho ha fet és Rick Bass, escriptor i activista mediambiental texà, que buscant nous horitzons s’ha quedat a viure en els que encerclen la vall de Yaak a Montana, lloc salvatge i gèlid que l’obliga a reinventar-se cada dia. “El frío era tal que a los tramperos las palabras se les congelaban según salían de sus bocas, y debian recogerlas, guardarlas y colocarlas ante el fuego por la noche, para ensartarlas en frases y saber lo que habíoan dicho durante el dia”, contava un vell aventurer. Rick Bass també ho fa.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: