Lleida
13-30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 setembre 2019

L'Arc d'Adar



A ponent tenim meravelles amagades que fa goig de descobrir. Adà o d’Adar respon a un històric i desaparegut poblat medieval que antigament es trobava entre Aitona i Llardecans. Els historiadors creuen que greus episodis de pestes van acabar deixant el poblat abandonat. El conjunt històric d’Adar està situat a dalt d’un turó i envoltat de camps de secà. En pujar hi trobem vestigis d’un temps passat, només arribar veiem com la capella de Sant Marc corona el turó amb el seu marcat estil romànic. La capella conserva els quatre murs laterals, amb els seus contraforts interiors i una portalada d’arc de mig punt. No té teulada i aquest punt preocupa per la seva futura conservació. Però la sorpresa majúscula que s’amaga darrere de la capella és l’Arc d’Adar. Un arc isolat, sense cap estructura al seu voltant, però amb tot el vigor de la pedra calcària i amb vistes a tota una vall de terrenys de secà on predominen oliveres, ametllers i arbustos de romaní. Impossible no tenir la temptació de fer-s’hi una foto.
L’arc mesura més de sis metres d’amplada i quatre d’altura amb la qual cosa ens dóna a entendre que l’edifici que devia armar era gran i important per aquella època medieval. Les pedres són de considerables dimensions i poden arribar a fer entre 40 i 50 centímetres d’amplada.
Tot apunta que l’origen del poblat d’Adar devia ser àrab, no oblidem que tota aquesta zona va estar dominada durant gairebé 400 anys per aquesta cultura. Després a mitjans del segle XII i amb la conquesta de Lleida per part dels comtes catalans els àrabs van marxar cap al sud però molts van seguir al territori treballant de pagesos i fent l’acte de conversió cristiana, serien els anomenats moriscos. Que anys més tard, a inicis de segle XVII, foren definitivament expulsats pel rei Felip III causant un gran perjudici agrari a totes les nostres terres, especialment al Baix Segrià on els àrabs eren pagesos molt especialitzats que cultivaven la majoria de conreus. En aquesta expulsió València en va sortir encara més malparada perquè acollia la meitat dels moriscos de tota la península i va perdre tal quantitat de recursos humans que se’n van ressentir en l’àmbit econòmic. Com en moltes ocasions les decisions van arribar de  Castella, imposant una visió centralitzada i allunyada de la realitat.
Tornant a l’Arc d’Adar es creu que data d’època cristiana quan van ocupar l’assentament àrab, probablement cap al segle XIII. En aquell moment aquest conjunt arquitectònic formava part de les possessions templeres dependents de la comanda de Torres de Segre. A Llardecans tinc la sort de conèixer un matrimoni que són bons amics, l’Agustina i el Ricardo, amb ells conversem molts cops sobre els canvis de la pagesia i els costums agroculturals que els nostres avantpassats ens van ensenyar amb el seu exemple. L’aigua en aquesta zona de secà té un preuat valor i s’havia de garantir la seva recollida en moments de pluja. 
També era imprescindible construir pous en les zones més fondes de les valls per recollir l’aigua subterrània pels horts que sempre s’acostumaven a trobar a prop del poble. El Ricardo em va mostrar molts conreus de la zona i em va il·lustrar en directe del canvi paisatgístic que ha suposat l’arribada de l’aigua i la modernització dels regs. Terrenys immensos d’ametllers, albercoquers i oliveres amb el gota a gota i en bancals inacabables. I contemplant les finques em diu una frase inapel·lable: “Ara que tenim aigua, no hi ha color”.
I llavors, sabent que grans empreses han posat els ulls en aquesta zona el meu cap se’n va als i les joves que volen seguir fent de pagès. Penso amb el meu cosí, el David, que fa de pagès a Granyena de les Garrigues i que s’ha llaurat literalment el seu futur a base de molt treball i esforç. A aquests joves els haurien de posar la catifa vermella totes les administracions. No podem jugar el nostre futur agrari només a la carta de les grans corporacions que algun dia poden canviar d’orientació segons bufi el vent. La prioritat a curt, mitjà i llarg termini han de ser els que sempre acaben fent país. Per la meva part vull valorar l’esforç i mèrit dels que sempre hi han estat, d’aquesta petita i mitjana empresa familiar que fa producte de qualitat i que hem d’ajudar participant cada cop més en la transformació i venda directa de productes agroalimentaris.
Sabem que tota la zona de Ponent de la qual parlo és reconeguda pel famós or verd, l’oli d’aquests pobles és reconegut com a producte d’excel·lència alimentària. I a més del seu sabor també demostra beneficis saludables. La seva grassa mono insaturada col·labora en la prevenció de malalties cardiovasculars i alhora facilita el trànsit intestinal ajudant a fer les digestions més lleugeres. Si volem que la pagesia i el cooperativisme d’aquests pobles segueixi fent aquest producte de qualitat l’hem de mimar com a consumidors. Així que ja ho sabeu, cada dia un bon raig d’oli de ponent que us alegrareu el dia bona gent!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: