Lleida
3 - 14° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

16 desembre 2018

Patrimoni de l'Horta



Fa uns anys la Dolors, presidenta de la partida de Grenyana, em va convidar a l’acte anual que fan a inicis d’abril per reivindicar la recuperació d’un dels molins més llegendaris de Lleida, el molí de Cervià. Ara ja en sóc un habitual de les seves trobades perquè me n’adono que aquest molí medieval explica la nostra història de la nostra ciutat tan vinculada a l’Horta. 
El Xavier Esterri, fill de Grenyana, ens explica que l’origen del molí fariner de Cervià es remunta a l’època sarraïna, molt lligat a la creació de la séquia de Fontanet. Després de la conquesta cristiana de la ciutat el 1149, es produeix un procés de repartiment territorial i repoblació. El molí passa a ser propietat d’un repoblador procedent de la vila garriguenca de Cervià anomenat Ramon de Cervià. Un home influent del moment i que va desenvolupar el càrrec de conseller del consolat atorgat pel rei Pere el Catòlic. Aquest consolat fou l’origen de la Paeria que fou instaurada definitivament el 1264 per Jaume I, fill del rei Pere, i que com tots sabem va suposar una nova i moderna gestió municipal. La primera Paeria va ser governada per quatre paers que gestionaven els afers del municipi de manera periòdica i representant les diferents parròquies de la ciutat. Sempre he pensat que els reis Pere i Jaume eren uns grans nostàlgics dels clàssics romans i grecs perquè d’alguna manera van idear el consolat i, més endavant, la Paeria per apropar la democràcia a la nostra ciutat com ho feien els senadors a l’antiga Roma. En ple segle XII on el feudalisme imperava a Europa, la seva aposta creant el consolat i la Paeria va ser molt meritòria, per això són reis molt recordats i estimats pels lleidatans i lleidatanes.
En les trobades de recuperació del molí, Esterri ens va explicar que en el segle XIV, el molí va passar a ser propietat de la Paeria, juntament amb la séquia de Fontanet. Després de la guerra dels Segadors, segle XVII, el molí va ser restaurat i també s’hi va col·locar una escultura renaixentista de l’escut de Lleida i una figura de Sant Anastasi, patró de la ciutat. El molí fariner va funcionar fins a inicis del segle XX però actualment està en un estat decadent i preocupant que amenaça ruïna.
Amb la Dolors hem sentit persones que ens han trencat el cor perquè valoren el molí com un munt de pedres velles que fan nosa. No són conscients del valor històric que tenim davant i de la nostra responsabilitat en la seva recuperació. Aquest molí va alimentar de farina la ciutat de Lleida durant molts segles i segur que molts dels nostres avantpassats van menjar pa gràcies al treball diari del molí. Així que per respecte i dignitat aquest mereix una mica de cura per part de la ciutat i concretament de la nostra Paeria.
Tot i això tenim esperança, i la tenim perquè l’actual paer en cap, Fèlix Larrosa, que també va ser regidor d’Urbanisme amb competències sobre l’Horta coneix aquesta situació i sap que aquest és un deure pendent que la ciutat té amb l’Horta i amb la seva pròpia història. Lleida serà més si sumem aquesta visió conjunta d’Horta i ciutat com un tot harmoniós. Algun dia brindarem plegats per la recuperació definitiva i per un projecte pressupostari de recuperació del molí, serà un gran dia per a tots els lleidatans i lleidatanes. I també serà una gran oportunitat per estirar el fil de la història i saber més del nostre passat. Amics i amigues de turisme de Lleida espero que aviat se us giri feina però benvinguda sigui si és per una bona causa.
El 1997 un grup d’estudiants van intervenir en el Fòrum Juvenil del Patrimoni Mundial, celebrat a Pequín (la Xina). A l’acta del Fòrum va quedar recollida una aportació que molts compartim quan van dir: “El món es mou a un ritme tan accelerat que la majoria de les persones va entrar al segle XXI oblidant els seus orígens. Hauria de ser a l’inrevés. Hauríem de valorar les nostres arrels i la nostra cultura, i utilitzar-les com fonaments per construir el nostre futur”.
I acabo l’article celebrant un tema d’actualitat i que també té molt a veure amb el patrimoni. La UNESCO ha inscrit l’art de construir en pedra seca en la seva llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta candidatura representava vuit països (Croàcia, Xipre, França, Grècia, Itàlia, Eslovènia, l’Estat espanyol i Suïssa). En la candidatura espanyola s’han inclòs nou comunitats autònomes en les quals aquest art està present: Andalusia, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Extremadura, Galícia, València i Catalunya. A l’Horta tenim una cabana de pedra seca a la partida de Sant Just, segons els tècnics municipals l’última que queda a prop de la ciutat. A molts pobles de ponent però especialment a les nostres Garrigues i també a les Garrigues Baixes és on podem admirar amb més naturalitat cabanes, enjubs, murs i altres construccions de pedra seca molt autèntiques i vinculades al nostre camp. Les terres de Ponent han de celebrar aquest reconeixement que afavoreix la nostra agrocultura i que l’exporta al món. Anem bé internacionalment, i esperem que la propera parada sigui la designació de la Seu Vella com a patrimoni mundial de la humanitat però seguim tenint deures pendents a casa nostra.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: