Lleida
19/36° C (sol)
97% 26 km/h

5 agost 2020

Cal humanitzar la societat. Injustícia a les residències de gent gran



Periòdicament, amb la meva esposa, anem a visitar un matrimoni amic a una residència. Estar-hi els costa varis milers d’euros al mes, que aconsegueixen amb l’ajut dels seus fills, no amb la pensió. Se senten sols malgrat la bona atenció i les visites periòdiques de la família i amics. Ara, amb la pandèmia, no poden rebre visites, sols trucades. Pateixen angoixa, por, especialment de morir soles, sense acomiadar-se dels seus fills i familiars. 

M’ha colpit –com a molta gent sensible al sofriment dels altres, especialment dels més vulnerables i indefensos– el programa 30 minuts del 10 de maig sobre les residències de la gent gran. Felicito a TV3 per aquest programa. 

Només amb una mica d’empatia i sensibilitat sentim enuig i vergonya que això hagi passat. Posem-nos en la pell, no sols de les persones residents, sinó dels treballadors que els atenen, bons professionals que ho han donat tot pels seus avis i àvies, que en la seva defensa han patit la sensació d’impotència, de ràbia per haver estat quasi abandonades a la seva sort, la injustícia –no considerades essencials tampoc al començament– és per treure’s el barret i tenir-les molt més en compte (també en les retribucions).

Suplicant material per protegir-se i protegir-los (EPIS), fer-se tests. Defensant les persones grans que queien malaltes i estaven mal ateses sanitàriament, amb dificultats per traslladar-los a l’hospital. Deixats morir sense cap familiar (com també als hospitals en els primers protocols). 

La pandèmia ens ha arribat sense la necessària anticipació per adquirir material. Els hospitals i, especialment les UVI s’han omplert i s’han hagut de reinventar per atendre l’allau de pacients –cal felicitar tant als professionals que hi treballen com als gestors que han dirigit aquesta reconversió que ha permès l’atenció als malalts–. Ha calgut afinar les prioritzacions, el triatge, i persones grans amb pluripatologies, demència, etc., que no suportarien un respirador no els hi han posat. No s’ha d’enviar a urgències a morir a persones que estan quasi en fase terminal, sinó que és molt més humà que morin a casa seva o a la seva residència; però amb atenció mèdica i assistencial adequada.

La priorització, la selecció i l’assistència no ha de ser deshumanitzadora. Al fer els protocols s’ha de tenir molt en compte els aspectes humanitzadors de l’assistència. Els equips que els elaboren suposo son pluridisciplinars, amb participació de personal d’infermeria, d’assistència social, i altres.

Molt hem d’aprendre d’aquesta pandèmia per corregir errades, com valorar massa les persones pel que produeixen o càrrec o diners, valorar l’individualisme i el plaer – “ande yo caliente y ríase la gente”. Hi ha una cultura de la mort, del “descarte” com denuncia el Papa Francesc, que s’ha de superar per la solidaritat –en veiem molta aquests mesos, el que vol dir que les persones som bona gent–. Cal que les legislacions i cultura oficial l’estimuli. Per això penso cal una llei de cures pal·liatives, que arribi a tothom, i no afavorir el demanar morir. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: