Lleida
18/32° C (sol)
97% 26 km/h

12 agost 2020

Ètica en temps de crisi



Fa pocs dies els mitjans de comunicació van treure la notícia de que es discriminaven els vells en l’atenció sanitària degut a la manca de llits a les UVI i va provocar alarma social.

La salut no té preu, però té un cost. Aquesta obvietat no s’ha d’oblidar. Abans de la crisis persones i alguns grups socials exigien a la sanitat pública tot tipus de prestacions com si no tingués límits. La gent no volem pagar molts impostos. La sanitat pública està tensionada des de fa molts anys; cosa que els metges hem denunciat... El número de llits públics sempre ha estat baix, i les llistes d’espera altes. Si no hi ha per a tots, s’ha de prioritzar. Calen criteris ètics.

Els metges no hem de “malbaratar” els recursos disponibles, que sempre són escassos. Hem d’oferir al malalt el màxim per a recuperar la seva salut, però pensant que n’hi ha d’haver pel següent i que no es poden llençar els diners. 

Els llits d’intensius són molt cars per que hi ha més personal i l’alta tecnologia que en una planta. Sols s’han d’ingressar aquells malalts que veritablement ho necessiten. No es poden ingressar i aplicar aparells sofisticats a persones que no els hi faran cap bé, ans al contrari, els hi provocaran una etapa final de la vida menys humanitzada. Els criteris d’ingrés en una UVI són multifactorials, el primer, el científic, però que va unit a criteris ètics i humans. 

Abans de la crisis es parlava poc de la mort. Sols darrerament pel tema de la eutanàsia. Semblava que la ciència podria resoldre tots els problemes i sols hauria de morir aquell que ho demana. Però la realitat és molt diferent, i la mort és inevitable i és un misteri. El coronavirus ens ho recorda.

Les persones d’edat avançada tenen minvades les reserves i defenses del seu organisme. Requereixen atencions més acurades. Però quan la malaltia arriba a un punt crític de no retorn, per moltes màquines i tractaments agressius que se’ls hi donin, potser retardaran uns dies la seva mort, però acabarà succeint. 

Per això els intensivistes, ja de sempre, han considerat que certs malalts no han d’ingressar a la UVI perquè no els hi ofereix res de bo per ells, i en canvi, no se’ls ofereix una bona mort, al costat dels seus éssers estimats; a ser possible a casa seva. Si s’ha de prioritzar, es prioritzen aquells que més útils els seran. Hi ha criteris establerts que es segueixen, i si cal, es consulta al comitè d’ètica assistencial.

L’edat, de per si sola, no és un criteri de discriminació, com tampoc ho és l’estatus social, el color de la pell, el sexe, etc. Però sí que és un element a tenir en compte alhora de valorar els criteris clínics que donen un pronòstic de possibilitats de millora. Certs tractaments agressius, com cirurgies, poden no sols no ser útils, sinó negatives, ja que no les resistiran. 

Com persones sabem que ens morirem algun dia i ho hem d’acceptar. Podem confiar en els metges que volem el millor pels malalts i que patim quan no hi arribem o ens manquen mitjans, i tenim el deure ètic de denunciar-ho.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: