Lleida
9/15° C (pluja)
97% 26 km/h

1 abril 2020

Cap a l'emergència cultural



Més de mil institucions han declarat l’emergència climàtica. Han entès les conseqüències d’aquest desgavell que malmet recursos, embruta i compromet els cicles vitals de la natura, i proclamen que hem arribat a una situació de risc que reclama actuacions contundents.

Aquests organismes han admès, molts a contracor, els arguments que científics, activistes diversos i persones amb sentit comú estan explicant des de fa anys. Hem pogut escoltar, veure i llegir les greus amenaces que ens estan arribant per l’explotació irracional del planeta. Segurament tard, i amb dubtes sobre el compliment d’aquestes declaracions, ens apuntem a una colla de noves normes que complirem pacientment i fins i tot amb interès i bona voluntat, esperant que els qui fan més mal  també ho compleixin, siguin qui siguin.

Tot plegat, una petita passa per sentir-nos partícips d’una realitat mundial que va més enllà de nosaltres mateixos i que ha de servir per als nostres descendents. I això és fonamental en les solucions que vinguin, perquè allò que té més valor és aquesta mirada de futur, amb un protagonisme assumit per molts adolescents i joves en la mobilització.  

L’emergència per tant, és doble, la que el diccionari ens defineix com a urgència a la qual s’ha de respondre, i la que suposa un moviment de persones emergents, que ara comencen a manifestar-se i sortir de l’ou per obtenir el seu rol de ciutadanes i ciutadans responsables.

Qualsevol que vulgui remenar en les causes dels desastres ecològics als quals ens estem enfrontant, entendrà que són fruit de greus desigualtats socials, abusos contra les persones, corrupcions escandaloses i comportaments immorals. Fer malbé el planeta forma part d’una trencadissa més profunda que és la de la misèria, la guerra, l’espoli incontrolat, l’avarícia... I no és estrany que bona part dels activistes siguin els i les joves que no són encara responsables dels poders econòmics i polítics que permeten aquesta situació.

La pèssima expectativa del clima és un retrat dels dèficits de pau, de justícia i de cultura que en més o menys grau acompanyen la història de la humanitat. La natura ens brinda una patacada als morros mentre descobrim que els culpables som nosaltres i les nostres mancances. Per tant, sense una regeneració política, sense una economia més participativa i solidària, sense uns mínims drets humans reconeguts a tots i arreu, no solucionarem tampoc el canvi climàtic. 

Canviar tot això, ai!, és el gran repte, la nova era dels humans… Viure en llibertat, equitat i fraternitat resol també els riscos del canvi climàtic, ràpid i bé. Establir la República amb totes les virtuts teòriques, pràctiques i filosòfiques ens acostaria a la utopia, un gènere desaparegut dels nostres paràmetres actuals de realitat i de ficció.

Som fills d’un temps on l’expressió literària i cinematogràfica és precisament la distòpia, una mirada al futur que presenta societats estripades, auto-destruïdes, podrides. Ens estem criant entre zombis o espècies mutants amb uns pèssims instints, se’ns retrata entre monstres, entre parlaments de fireta sotmesos a imperis militaritzats i esclavistes, més enllà de l’apocalipsi.

I al primer capítol de totes aquestes pel·lícules, novel·les gràfiques, guions de telesèrie, o llibres que ens lliura un repartidor en furgoneta, hi llegim un argument comú: una societat sense llibertats, que no té criteri per vigilar els poders que se la mengen poc a poc, que no té armes per guanyar les seves pors, en fi:  que no té cultura. Aquest primer capítol és ara. És Trump i Bolsonaro, és l’extrema dreta reconquerint la vella Europa amb la ignorància i la mentida, és el gegant xinès menjant-se els seus fills, és la mare Rússia dels nous Tsars. 

Caminem cap a la distopia perquè, amb l’ajuda de la crisi econòmica, hem aprofundit la crisi moral i hem acceptat una definició de cultura que ens la presenta supèrflua, elitista, innecessària, feta espectacle i banalitzada.  Hem acceptat que els estudiosos són uns frikis i les coses ben fetes demanen massa temps, que la bellesa es compra sempre i es prostitueix fàcilment, que la paraula enginyosa serveix per insultar. Ens fan creure que en uns pocs caràcters al mòbil hi ha més veritat que a la Ilíada.

D’aquí a l’hecatombe zombi no hi ha tant trajecte. Les paraules d’alguns personatges públics, semblen fetes per re-visitar Farenheit 451 i tornar a cremar llibres.

Aquesta pèrdua de fe en la cultura, aquest menyspreu al coneixement i a l’heretatge, aquesta superficialitat que només ens iguala en l’aparença, aquest desarrelament, tindran conseqüències molt greus si no hi posem remei. Anem a trobar els emergents, els que tenen ànims i ànima, els que volen satisfer milions de curiositats, els qui estimen la ciència, la lletra, la música i l’art malgrat no estiguin de moda.

Amb ells fem pinya i ariet, movem veus i llums. Hem d’aconseguir que un miler d’institucions i organismes facin la declaració de l’emergència cultural abans no se’ns mengin els monstres que ja vénen, tan lletjos i perillosos com el canvi climàtic.

“Je déclare l’état de bonheur permanent” cantava fa anys Moustaki. Ara, la declaració és d’una emergència planetària. Cultural, també!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: