Lleida
17/30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

1 juny 2020

El baluard



L’endemà de Sant Jordi, al Baluard de la Reina, un acte fet amb tota la bona intenció i amb respecte, iniciava una celebració important per una part de lleidatans. En aquell punt, a l’angle on encara s’aprecia el reforç de formigó que servia de base a un canó antiaeri, tenim una vista generosa de la ciutat i dels horitzons amples que de sud a nord acompanyen el pas del riu: un bon lloc.

Allí, una crida a la pregària anunciava el ramadà, o més pròpiament el Sawm, que aquest any com la resta de celebracions de tota mena, està condicionat a la pandèmia i el sotmet a unes difícils limitacions. Hores després una lamentable polèmica, per sort ja passada, volia menysprear les qualitats de l’acte i rebutjar la idoneïtat del lloc escollit, criticant de passada uns drets cívics i els defensors d’aquests drets.

La resposta serena de la regidora i un article d’Ares Escribà, una senyora periodista –subratllo els dos mots intencionadament– posaven les coses a lloc.  El mateix dia El baluardllegia també un altre article, aquest de la presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides @ANUE_ONU, Eulàlia Pascual, posant en evidència les restriccions als drets humans que resulten de les mesures acordades contra la pandèmia. Alertava del risc d’un nou capítol de la deriva antidemocràtica i contraria als drets humans. Ens convidava a tenir-ne consciència i a no deixar-nos prendre cap d’aquests drets en l’etapa post-covid.

Fa uns mesos, des d’aquest mateix Baluard explicàvem alguns episodis bèl·lics succeïts a la nostra ciutat, resseguint de nou les desgràcies que han conformat el nostre entorn vital i que han posat a prova la nostra resistència com a comunitat. I cal dir-ho de nou, han demostrat la resiliència exemplar dels lleidatans al llarg dels segles.

Fa tres o quatre dies les xarxes recordaven la llista de catalans als camps nazis. 75 anys enrere, homes i dones sense cap dret van poder veure un bri d’esperança. Pocs anys abans d’això, centenars de presoners de la nostra guerra, amuntegats i famolencs formaven en aquests baluards. Potser és una dèria molt meva però penso que els espais simbòlics, aquests que ens representen, que ens identifiquen com a membres d’una trajectòria i d’una història compartida, són també els espais on hem de fer evidents els nostres drets.

Drets individuals i col·lectius, drets que encara que no ho sembli poden estar en risc, tal com ens explica la memòria tangible de l’indret. La lluita per les llibertats, la seva pèrdua i la seva defensa estan explicades a les pedres i a les formes gens capricioses d’aquestes construccions. Per això hem de saber llegir aquests llocs, aprendre les lliçons de les pedres, que són les dels homes i les dones que ens han fet com som. Fonaments que ens permetran anar més decidits futur enllà. 

Quan torni al Turó pensaré en l’amic i mestre Frederic Vilà, que va ajudar-nos a llegir indrets, formes, documents i pedres, però també les seves lliçons. Havíem parlat moltes vegades d’aquests espais de tots, de memòria i símbol. Ell, savi i humil, ens escoltava de manera sincera i pacient, afegint valor i rigor a les nostres pensades. 

Per això, des del baluard –un bon lloc–, mirant la Seu i la ciutat, enyorarem amb ell a tots els que ens han ajudat a entendre, des de l’art, l’arquitectura o la història, quins són els nostres drets i com els hem de defensar, encara i sempre.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: